La Literatura Catalana de Postguerra i Contemporània: Autors i Evolució

1. La producció literària durant la postguerra

Per a parlar de la producció literària de la postguerra hem de parlar de la nostra cultura sota el franquisme. Malauradament, la nostra llengua deixava de ser oficial i els progressos aconseguits durant la República quedaren abolits: la llengua desapareixia del panorama públic, de l'administratiu i de l'ensenyament, i tornava a la clandestinitat.

No obstant això, malgrat la falta d'una infraestructura editorial, en la dècada dels 50 apareix la novel·la més complexa i colpidora d'aquest període: Incerta glòria de Joan Sales, que patí la censura i on es narra l'experiència de la guerra des del punt de vista dels vençuts. L'obra va ser guardonada amb el premi Joanot Martorell.

Durant els anys 60 i 70, amb la dictadura ja consolidada, es deixa una certa permissivitat; tot i que l'ambient era contrari a la normalització lingüística, apareixen els grans narradors amb obres de denúncia social.

Cal destacar, d'una banda, la temàtica costumista i rural: Enric Valor (L'ambició d'Aleix); i d'altra, la fantàstica i de ciència-ficció: Manuel de Pedrolo (Mecanoscrit del segon origen). També des de l'exili destaquen Mercè Rodoreda (La plaça del Diamant) i Pere Calders (Invasió subtil i altres contes); o bé en recerca del temps perdut: Llorenç Villalonga (Bearn).

2. L'obra literària d'Enric Valor

L'obra literària d'Enric Valor es caracteritza, sobretot, per una gran riquesa lèxica i una frase elegant, a la manera de les velles novel·les realistes. De fet, les seues obres narren a la perfecció la vida social del sud del País Valencià, des de finals del segle XIX a la desfeta de la Guerra Civil, i descriuen la natura d'una manera realista, sense lirisme, com a rerefons de la lluita d'uns homes per sobreviure dia a dia.

La seua primera novel·la fou L'ambició d'Aleix, però l'obra novel·lística més important és el Cicle de Cassana, que consta de tres novel·les: Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l'horitzó. Aquesta trilogia representa una recuperació de la memòria col·lectiva del 1916 al 1939. Valor hi rememora les seues vivències de joventut sobre la destrucció d'una classe social i no amaga els conflictes i les tensions.

La seua obra més coneguda són les Rondalles valencianes, on recopila i dóna caràcter literari a 36 narracions populars valencianes. Com a lexicògraf té un paper destacat en la difusió de la gramàtica catalana al País Valencià, amb obres com Millorem el llenguatge, Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià i La flexió verbal.

3. La novel·la psicològica de Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda realitza en les seues novel·les una profunda anàlisi dels pensaments i els sentiments de les dones, que en són les protagonistes, a través del monòleg interior.

En les seues obres, l'autora recrea l'univers de la infantesa, que simbolitza la felicitat, enfront del món adult de la protagonista, que representa el patiment. Són dones marcades per les circumstàncies adverses, el desengany, el dolor i la solitud.

Les seues novel·les estan plenes de simbolisme:

• Aloma: representa la joventut i descriu el pas d'una jove adolescent a l'edat adulta a través de la relació íntima i desgraciada amb un home madur parent seu.
• La plaça del Diamant: representa la maduresa i és considerada una obra mestra de la nostra literatura, on es narra la vida personal i l'evolució psicològica de la protagonista, Natàlia (Colometa), amb un intens to subjectiu paral·lelament als fets històrics del moment: República, Guerra Civil i postguerra.
• Mirall trencat: simbolitza la vellesa i la mort.

En conclusió, es pot afirmar que Mercè Rodoreda és la principal exponent de la novel·la psicològica de la postguerra.

4. La narrativa durant la Transició democràtica

Durant els anys setanta assistim a un debilitament de la dictadura franquista, exemplificat per la salut precària del dictador i l'eliminació de la censura prèvia. Amb la mort de Franco, l'Estat espanyol viu un procés de transició política que conduirà al sistema democràtic.

Amb el sistema democràtic i els diferents estatuts d'autonomia, la nostra llengua va recuperar, en certa mesura, la consideració social i legal que havia perdut anys enrere. La cooficialitat i l'entrada en el sistema docent van contribuir a millorar quantitativament i qualitativament el circuit literari, que veurà augmentar considerablement el nombre d'editorials i de premis, entre ells els Premis Octubre, que des de l'any 1973 atorga Acció Cultural del País Valencià.

Durant aquest període, els autors de narrativa han conreat temàtiques i tècniques ben diferents: des de la narrativa realista i de tall tradicionalista fins a novel·les transformadores i transgressores. Alguns d'ells han apostat per una literatura urbana, deixant de banda l'ambient costumista i rural d'anys anteriors; altres per la narrativa de gènere: policíaca, de terror, eròtica o de ciència-ficció.

Tot i que resulta complicat fer una selecció d'autors de la narrativa catalana actual, podríem destacar:

• Montserrat Roig, amb obres com El temps de les cireres.
• Quim Monzó, amb contes com Uf, va dir ell o El perquè de tot plegat.
• Terenci Moix, amb novel·les com El dia que va morir Marilyn o El sexe dels àngels.

Pel que fa als autors valencians, destaquem entre d'altres:

• Isabel-Clara Simó, amb obres com Júlia.
• Josep Lozano, amb Crim de Germania.
• Ferran Torrent, amb títols com Societat Limitada, No emprenyeu el comissari o La vida en l'abisme.

5. L'estil i la narrativa de Quim Monzó

Nascut a Barcelona, Quim Monzó ha publicat nombroses novel·les, contes i llibres amb reculls d'articles periodístics seus; també ha traduït obres d'importants autors estrangers. A més, les seues obres han estat traduïdes a més de vint llengües i ha guanyat diversos premis literaris. També cal dir que les seues freqüents col·laboracions als mitjans de comunicació han contribuït a fer-lo un dels autors catalans més populars.

Les seues narracions curtes reflecteixen la nostra societat actual perquè destaquen els aspectes més ridículs de la vida quotidiana des d'un punt de vista gens innocent, com en Uf, va dir ell.

D'altra banda, en el llibre de contes L'illa de Maians, indueix el lector a reflexionar sobre la societat consumista actual, la falta de valors, les manies i paranoies urbanes o la tirania de les màquines, emprant un característic humor agre.

Pel que fa als seus recursos literaris, Monzó és un escriptor que barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric, i un altre fantàstic i grotesc. Mostra una ferma voluntat de renovació formal i temàtica, sap jugar de manera virtuosa amb les paraules i utilitza amb mestria la ironia i el sarcasme.