Literatura catalana: postguerra, narrativa, poesia, teatre i literatura actual

1. Panorama general

La guerra civil espanyola va acabar amb la derrota del bàndol republicà i amb el començament de la dictadura del general Francisco Franco. Aquesta dictadura va causar la represàlia d'aquells que no havien pogut fugir a l'exili, bé amb la mort, la presó o amb una repressió social i econòmica.

Quant a la llengua catalana, la guerra va interrompre i anul·lar el procés de normativització cultural iniciat durant la Renaixença. D'aquesta manera, es prohibeix l'ús de la llengua, es tanquen diaris i revistes considerats perillosos, es transformen institucions com l'Institut del Teatre o la Biblioteca de Catalunya per tal de marcar-les ideològicament i es depuren els intel·lectuals més representatius de la cultura catalana.

Pel que fa a la literatura feta aquí, va evolucionant des d'una repressió absoluta fins a una liberalització mínima. Així, del 1936 al 1946 la literatura es desenvolupa en la clandestinitat total, i destaquen les Elegies de Bierville de Carles Riba o la revista Poesia. A partir de 1947 fins al 1955, es permet la convocatòria d'alguns premis literaris i editorials en català, així com el contacte amb els intel·lectuals a l'exili. A partir de 1955, la permissivitat és major i es permet la creació d'editorials (Edicions 62), revistes (Cavall Fort) i altres manifestacions culturals.

2. La narrativa

La guerra civil, amb la censura, va provocar que el gènere narratiu presentés greus dificultats per publicar-se, ja que és el gènere més explícit. Això va causar la desaparició de la narrativa catalana, de manera que el públic es va anar desacostumant a la lectura en català.

Els autors catalans de postguerra es poden classificar en dos grups: aquells que ja havien iniciat la seva producció abans del 1939 (Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga) i aquells que hagueren de formar-se després de la guerra de manera autodidacta (Montserrat Roig, Baltasar Porcel i Carme Riera). Els corrents que van seguir aquests autors van ser, d'una banda, les novel·les d'anàlisi psicològica, tant de manera tradicional (Miquel Llor) com renovadora (Mercè Rodoreda), i, d'altra banda, la novel·la realista, que es divideix en realisme testimonialista (Avel·lí Artís Gener), existencialista (Joan Sales) i mític (Llorenç Villalonga).

Llorenç Villalonga

Pel que fa a Llorenç Villalonga, va néixer a Palma el 1897, va estudiar medicina i es va especialitzar en psiquiatria. Pertanyia a una família aristocràtica i, a les seves obres, va plasmar la decadència d'aquesta classe social amb l'arribada del turisme. A més, va ser influït per l'escriptor Marcel Proust i defensa la Il·lustració.

La seva obra es caracteritza per adoptar un to elegíac que substitueix la sàtira i la ironia de l'obra de preguerra, a més d'utilitzar els mateixos personatges en diferents obres: els homes representen la vida més primària juntament amb l'estupidesa, mentre que les dones simbolitzen la delicadesa. Les obres més destacades són Bearn o La sala de les nines i Mort de dama. Bearn o La sala de les nines, publicada en català el 1961, té un to elegíac i representa com a mite la decadència de l'aristocràcia rural de fi de segle. Mort de dama reflecteix la decadència de l'aristocràcia mallorquina. D'altra banda, també va escriure La novel·la de Palmira, El misantrop, novel·les breus (El lledoner de la clastra) i obres teatrals (Desbarats).

Mercè Rodoreda

Respecte a Mercè Rodoreda, va néixer el 1908 a Barcelona i és considerada la novel·lista més important de la postguerra. La seva carrera com a escriptora es divideix en tres etapes: la joventut, la maduresa i la vellesa. La joventut, que coincideix amb la preguerra, és una etapa de gran vitalitat que comença amb col·laboracions amb revistes i diaris i la publicació de la novel·la Aloma. En la maduresa, amb la guerra civil, es va exiliar a França, on va escriure La plaça del Diamant i El carrer de les Camèlies. Aquesta és una etapa realista. Finalment, en l'etapa de vellesa, la concepció d'art i vida s'apropa als símbols i abandona el realisme. Destaquen Mirall trencat i La meva Cristina.

Quant a les seves obres, es caracteritzen per tractar les relacions entre l'home i la dona amb tensió, amb un trauma pel part i la maternitat, i on la dona és la víctima, encara que també tracta la soledat i l'enyorança de la infantesa. Així, tots els personatges principals són femenins i destaquen els símbols de les flors, que representen la infantesa i la felicitat; el colom, que representa l'opressió de la dona, i l'aigua, que fa referència a la infantesa i la mort. Totes les seves obres tenen un final obert, a excepció de Mirall trencat, i destaca el monòleg interior, per la qual cosa es tracta d'una prosa evocativa i lírica.

Les obres més destacades són La plaça del Diamant, Aloma i Mirall trencat. La plaça del Diamant narra la història de na Colometa des de la II República fins a la postguerra i utilitza el monòleg interior. Aloma és la seva obra de joventut i narra la vida d'un adolescent que, a causa d'un amor prohibit, acabarà embarassada i sola.

3. La poesia i el teatre de postguerra: Salvador Espriu

Durant els primers anys de postguerra, la poesia esdevindrà el gènere que donarà continuïtat a la resta de gèneres que s'estroncaren amb la guerra civil, gràcies al llenguatge simbòlic. Als anys 40, la poesia es manté desconnectada de la realitat que l'envolta, feta sobre el postsimbolisme que havia predominat abans de la guerra, per crear una sensació de normalitat. Als anys 50, la poesia s'obre al món exterior i es centra en qüestions transcendentals, com la mort i Déu. Als anys 60, destaca el realisme històric, és a dir, la poesia serà una experiència connectada al món real, per això el llenguatge serà poc metafòric. Finalment, als anys 70, es torna a les directrius de la poesia avantguardista.

Pel que fa al teatre, es va veure obligat a emmudir. Entre el 1939 i el 1946 la prohibició del teatre català va ser absoluta, sobretot a Catalunya. A partir de l'any 1946 es comença a veure la possibilitat de representar alguna cosa en català, sobretot a través de dramaturgs que ja havien aconseguit renom abans de la guerra, com Josep Maria de Sagarra, encara que també van tenir importància Joan Oliver, Carles Soldevila i Lluís Elias.

Salvador Espriu

Salvador Espriu va néixer a Girona el 1913. Va ser un autor amb un bagatge cultural excepcional que revisarà de forma sistemàtica la seva obra. A més, va ser creador de mites, destaca el mite de Sinera i Shepharad, i les seves obres no es poden dividir en etapes. El tema més important és la mort, que s'articula a partir de tres eixos:

• Eix elegíac: implica l'evocació d'éssers estimats que han desaparegut.
• Eix satíric: es basa en el fet que els homes són titelles moguts per la mort.
• Eix didàctic: es troba en l'elaboració de propostes de perdó respecte a la guerra.

Quant a les seves obres poètiques, destaquen Cementiri de Sinera, Les cançons d'Adriadna i La pell de brau. La pell de brau és una al·legoria crítica amb l'Espanya de la postguerra, en què es presenta una voluntat de reflexió. En Les cançons d'Adriadna, la història narrativa combina mites amb històries actuals, per la qual cosa enllaça el món antic amb el modern. Quant a les seves obres teatrals, destaquen Primera història d'Esther, Antígona i Una altra freda, si us plau. Primera història d'Esther és de caràcter grotesc, i s'entrecreuen dues accions simultànies entre dos pobles, el jueu i el català. A Antígona tracta el tema clàssic de la lluita entre germans, que considerava que era el que havia passat entre Catalunya i Espanya durant la guerra civil.

4. Literatura actual

Pel que fa a la literatura actual, cal diferenciar la literatura de finals del segle XX i la de principis del segle XXI. Quant a la literatura de finals del segle XX, es distingeix la producció de la Generació dels 70 i la producció posterior en plena democràcia. En primer lloc, la literatura dels anys 70 està marcada pel debilitament de la dictadura franquista i l'arribada de la democràcia, mentre que la literatura de quan la democràcia ja estava consolidada es caracteritza per la recuperació del català com a llengua social i per l'adaptació a les tendències literàries europees (el caire realista, la transgressió, el realisme psicològic o l'univers mític).

D'altra banda, quant a la literatura de principis del segle XXI, està marcada per la multiplicitat d'autors, temàtiques i formes. D'aquesta manera, la producció i el consum de fenòmens culturals (Internet, TV) influeixen en la narrativa i el teatre, i apareix l'autoficció com a nova temàtica. A més, cal destacar la irrupció decisiva de les dones en la narrativa, la poesia i el món editorial. Finalment, aquesta etapa significa l'evolució del català literari per la incorporació de neologismes i dialectalismes.

Jordi Galceran

Jordi Galceran, nascut a Barcelona el 1974, dramaturg, traductor i guionista, és l'autor d'una de les peces més exitoses del teatre català actual: El mètode Grönholm (2003), una sàtira sobre la competitivitat desfermada en un món dominat pel capitalisme. Galceran considera que l'espectador ha d'entendre fàcilment l'obra i que s'ha d'escriure sobre tots els temes excepte sobre la pederàstia. En aquest sentit, un dels temes clau és la vulnerabilitat de l'ésser humà, mostrada a partir del joc com a metàfora. Quant a les seves obres, també destaquen Burundanga, obra que té com a rerefons el conflicte etarra, i El crèdit, que parteix d'una idea xocant.

Maria Mercè Marçal

Maria Mercè Marçal (1952-1998) va ser poeta, novel·lista, traductora i assagista. Les seves obres són l'aportació més sòlida de la poesia feminista de la literatura contemporània. La seva obra està marcada per l'ètica individual, la simbologia femenina i la combinació d'elements de la tradició poètica popular amb elements clàssics. A més, es pot dividir en dues etapes. En la primera, usa sovint el símbol de l'ombra, que representa la zona no explorada i la por. En la segona, s'emfatitzen els aspectes de la seva feminitat essencial, reafirma la seva condició de dona i tracta l'amor lèsbic, especialment en el poemari Terra de mai.

Quant a les seves obres, destaca el volum Llengua abolida (1989), que agrupa Cau de llunes, Bruixa de dol, Sal oberta, La germana, l'estrangera i Desglaç. Més endavant, es va publicar pòstumament Raó del cos, poemari en què s'expressa l'experiència de la maternitat i el càncer que la va portar a la mort.

Albert Sánchez Piñol

Albert Sánchez Piñol, nascut a Barcelona el 1965, és novel·lista i antropòleg que conrea una literatura amb un univers molt personal combinat amb elements fantàstics i de terror. La seva obra més popular és La pell freda (2002), que és la novel·la catalana més venuda i traduïda dels darrers anys i que, a partir d'una aparença fantàstica, executa una reflexió sobre la tolerància i la xenofòbia. Més endavant, es centra en la Guerra de Successió espanyola i la repressió borbònica amb les obres Victus i Vae Victis, per després tornar al gènere fantàstic amb Fungus. D'altra banda, el tema del poder és clau en les seves obres, com a Pallassos i monstres, en què parla de vuit dictadors africans.