Literatura catalana de la postguerra: poesia, teatre i Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol

Salvador Espriu i Castelló

T8: Salvador Espriu i Castelló, poeta, dramaturg i novel·lista català, fou un altre escriptor oficinista, també hermètic i cabalístic. L'obra es caracteritza per la mescla d'un intel·lectualisme extrem i d'un descriptivisme càustic, amb una riquesa idiomàtica per a descriure en termes transcendents la història col·lectiva.

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera, va evocar el món destruït per la guerra. Els quatre llibres següents formen l'anomenat cicle líric, que traça un camí d'interiorització segons el qual Déu es comporta com un cec respecte a la humanitat. Amb Final del laberint, La pell de brau va ser qualificada com a realista.

El to èpic o didàctic va semblar extremadament modern, es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. La pell de brau abocava reflexions sobre la diversitat i la tolerància i tècniques antigues d'un caràcter cívic. La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes fossin musicats i cantats va contribuir a la popularització d'una obra.

La poesia dels anys 70, 80 i 90

T9: A començament de la dècada dels 70 es publicaren dos llibres que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana cap al simbolisme i l'experimentalisme. La poesia hegemònica presentà les característiques següents:

• Nous paràmetres del codi textual
• Pràctica rebel
• Nous valors de la paraula poètica
• Poesia com a eina d'investigació
• Nous arguments

La poesia valenciana, de forma simultània al que s'esdevenia en la poesia catalana, s'allunyà del realisme precedent. Els nous referents foren Joan Navarro i Salvador Jaén.

Durant els anys 80 la poesia continuà amb els mateixos paràmetres: una visió de la realitat des del «jo», suma de vivències personals, i la concepció de la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i d'experiències personals. Als anys 90 abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social, i prevalgué la pretensió de l'obra ben feta. S'hi observà una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.

El teatre en català durant la postguerra

T11: El nostre teatre arrossega una vida esllanguida durant la postguerra perquè la prohibició de la llengua era un obstacle enorme per a l'escena. El teatre estava dominat per companyies madrilenyes que representaven en castellà al País Valencià; el sainet continuava sent l'únic teatre en valencià que arribava a les sales. Aquest teatre es tolerava en la postguerra immediata.

L'empresa més sòlida i més ambiciosa del període fou la Companyia Maragall, que actuà durant els anys cinquanta. En aquella època destacaren autors com Carles Soldevila i Josep Maria de Sagarra.

Durant els anys cinquanta i seixanta hi va haver un intent de renovació teatral, manifestat en els textos aportats per escriptors com Josep Palau i Fabre o Llorenç Villalonga. Als anys seixanta es van posar les bases per a un nou teatre: l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, l'Agrupació d'Art Dramàtic de Barcelona i grups innovadors com Els Joglars, el teatre independent i el teatre èpic.

El teatre independent va sorgir durant els anys seixanta i va aportar una renovació a tots els territoris de parla catalana, destinat a un públic amb inquietuds culturals i literàries, desvinculat del sainet. Els seus objectius eren:

• Superació del passat
• La creació d'obres modernes i crítiques amb la situació social i política
• La captació d'un públic jove
• L'ús d'una llengua normalitzada
• La formació dels actors

El teatre independent es deixà influir pel teatre avantguardista. A la fi dels anys seixanta tingueren lloc uns canvis en el teatre a nivell europeu.

Miquel Martí i Pol

T10: El seu to popular el feu accessible a tots els públics sense perdre el favor de la crítica ni de les instàncies acadèmiques. Molts dels seus poemes foren sistemàticament citats per polítics i altres dirigents socials. La poesia de Miquel Martí i Pol és una poesia autobiogràfica que transcendeix la realitat de l'àmbit de la malaltia que va començar a patir en la dècada del 1970. Va ser guardonat amb el Premi de la Crítica Serra d'Or.

La poesia de Martí i Pol, tot i que va patir esclerosi múltiple des de finals de 1970, ha estat molt abundant. Llibres com Estimada Marta, al costat de les seves lletres per a diferents discos de Lluís Llach (cantautor català representant del moviment dels Setze Jutges), van convertir el poeta en el més popular de la literatura catalana; fins i tot hi hagué una iniciativa popular per proposar-lo al Premi Nobel.

Aquesta col·laboració amb Lluís Llach, ja en els anys 80, va tenir el seu punt més important a l'espectacle D'un pont de mar blava. Així la seva poesia va arribar al poble i fou molt més coneguda i popular que altres poetes. Martí i Pol tracta en la seva poesia amb un llenguatge senzill, directe, proper i tendre.

A banda de la dimensió social, íntima i vital, en Martí i Pol sempre ha estat present en les seves obres un compromís amb el país, amb aspiracions compartides per molta gent: edificar un poble lliure, just i solidari.