Literatura medieval catalana: crònicas, trovadores y narrativa culta
Crònica i literatura medieval catalana
La Crònica i la literatura medieval catalana reflecteixen la història, la ideologia i la cultura dels regnes de la Corona d'Aragó. A continuació es presenten les obres més rellevants.
Llibre dels feits
Jaume I narra de forma autobiogràfica els seus records personals, centrats sobretot en les conquestes de Mallorca i València.
- Sembla que Jaume I no la va escriure materialment, sinó que en va coordinar la redacció.
- Característiques: intenció didàctica i llenguatge viu.
- Providencialisme: creu que les pròpies victòries es deuen al designi diví.
Crònica de Bernat Desclot
Se suposa que l'autor era un funcionari de la cúria reial (potser Bernat Escrivà). També s'anomena Llibre del rei en Pere d'Aragó i dels seus antecessors passats, i parla sobretot del regnat de Pere II el Gran, fill de Jaume I.
- Usa fonts llegendàries i, sobretot, documents de l'arxiu reial.
- Diàlegs molt expressius que reflecteixen la situació anímica i els sentiments dels personatges.
Crònica de Ramon Muntaner (1265-1336)
És la crònica més coneguda i parla d'un llarg període històric, des del naixement de Jaume I fins a la coronació d'Alfons el Benigne.
- Ressegueix, com unes memòries, les relacions que va mantenir amb el Casal de Barcelona i la seva participació en la conquesta de Menorca.
- Segueix la campanya militar dels almogàvers a Sicília, Calàbria i la Mediterrània oriental (1302-1309), a les ordres de Roger de Flor.
- Se centra en fets reals i vol mostrar que les gestes dels reis d'Aragó són fruit del favor que Déu fa a la família comtal.
- Monarquisme: els reis d'Aragó presentats com a veritable model de prínceps cristians.
- Exaltació de la unitat política del conjunt de regnes que emanen del Casal de Barcelona.
- Elogi de la llengua catalana i de la seva unitat arreu del domini lingüístic.
- Usa un llenguatge narratiu àgil i viu, amb constants interpel·lacions als oïdors ("Què us diré?") i recorre sovint al llenguatge col·loquial.
Crònica de Pere el Cerimoniós
Parla del seu propi regnat i del regnat del seu pare. Es guia per una voluntat de justificació del seu regnat.
- Encarrega als seus col·laboradors que redactin certs passatges en forma de dietari a partir dels documents oficials.
- Se centra més en les intrigues de cort que no pas en exposar un heroisme èpic.
- Hi apareixen expressions en altres llengües i records personals del rei.
Narrativa culta en vers: el roman
La narrativa culta en vers, o roman, es pot dividir en tres grans etapes:
1. Romans que són traduccions de les grans obres de l'antiguitat
Es fan servir les grans figures bèl·liques del món antic (Grècia i Roma) com a models dels nous cavallers que s'han de convertir en el model d'aquesta societat: Le roman d'Eneas (Eneida), Le roman de Troye (Ilíada)...
2. Romans de creació en vers
Exalten la figura del cavaller i serveixen com a exemple per a aquells que volen convertir-se en bons cavallers: Lais, Maria de França; Le chevalier au charrete, Erec et Enide... Chrétien de Troyes.
3. Romans de tradició artúrica
Són novel·les que aprofiten l'èxit de les històries de cavallers per crear cicles: Tristany i Isolda, Lancelot, Parceval (cicle del Graal)...
La lírica trobadoresca catalana
Etapes
- S. XII-XIII: els trobadors catalans escrivien en llengua occitana. Els més destacats són Guillem de Berguedà, el rei Alfons I el Cast, Guillem de Cabestany i Cerverí de Girona.
- S. XIV i principi del XV: per una banda, hi ha poetes que continuen vinculats a la poesia trobadoresca occitana, com Gilabert de Pròixita, Andreu Febrer o Jordi de Sant Jordi. Per altra banda, hi ha poetes que ja escriuen una poesia moral greu i reflexiva, com Jaume Marc i Pere Marc.
- S. XV: trobem la poesia d'Ausiàs March, que és el primer autor que es va allunyar de la tradició trobadoresca, va anar més enllà, va innovar i va produir una poesia molt original, mai vista fins llavors.
Els trobadors catalans més importants
Són tres: Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany i Cerverí de Girona. Tots ells dels segles XII i XIII. Tots tres escrivien en provençal, igual que els trobadors castellans, italians o francesos.
Elements i conceptes de la lírica trobadoresca
- L'hom: el trobador enamorat.
- La midons: la dama.
- El senhal: era el pseudònim amb què el poeta es dirigia a la dama, perquè no podia dir el seu nom directament, ja que era una dona casada i dir-lo podia portar greus conseqüències.
- El gilós: era el marit de la dama en qüestió.
- Els lausangiers: eren els espies o delators que avisaven el marit si sabien que la dona els enganyava.
Gèneres poètics
- La cançó: el gènere més usat per plasmar l'amor cortès.
- La pastorel·la: diàleg amorós entre el trobador i una pastora.
- L'alba: poema que narrava la separació de dos amants després d'haver passat la nit junts.
- La dansa: normalment està formada per algunes estrofes de vuit versos i, abans i després, un refrany de quatre versos o bé una tornada amb rima habitualment igual a la de quatre versos de l'estrofa anterior.
- La balada: composició per a cor i solista apta per ser ballada.
- La viadeira: és un gènere poètic basat en la cançó paral·lelística. Es forma amb un refrany al principi i dues sèries d'estrofes breus i paral·lelístiques, a cada sèrie enllaçades per la repetició d'algun vers. Al llarg del poema les estrofes de cada sèrie paral·lelística es van alternant d'una en una.
- El sirventès: poema que podia ser satíric o suposar una exaltació de la guerra.
- El plany o lament: poema que parla de la mort d'un personatge.
- La tenço o debat poètic: poema que reflecteix la discussió entre dos trobadors, sovint sobre temes literaris, amb la finalitat de demostrar qui és més hàbil fent poesia i ridiculitzar el trobador adversari.