Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés: referents, temàtica i recursos

Quins referents trobem

Òbviament, tots els elements de què hem parlat tenen relació amb el marc espaciotemporal de l'obra, ja que el Llibre de meravelles connecta present i passat. El present es troba dins el context franquista, un moment nefast per a la cultura valenciana, i el passat s'emmarca en l'Edat Mitjana, el temps fundacional de la nostra cultura, que apareix com un model per al futur.

Temàtica

D'altres temàtiques que apareixen en el Llibre de meravelles són l'amor i la mort (poesia existencial) i els temes relacionats amb la vida quotidiana (testimoniatge de la realitat).

Mètrica

Quant a les formes mètriques en la selecció de poemes del llibre, predominen els versos alexandrins amb cesura (6 + 6) en els poemes de la segona part (classificats en set subapartats assenyalats amb xifres romanes), mentre que en «Assumiràs la veu d'un poble», que se situa en la tercera part («Propietats de la pena»), trobem versos octosíl·labs.

F.R.

D'altres figures habituals en l'obra són les comparacions, les metàfores, les hipèrboles, el polisíndeton, l'encavalcament i recursos fònics com les al·literacions i les paronomàsies.

Pel que fa al llenguatge i a l'estil d'aquest poema, observem la utilització d'un lèxic senzill, col·loquial i dialectal, amb frases i oracions curtes i repetitives i amb un discurs comunicatiu. Aquest llenguatge respon a la necessitat de denunciar, mitjançant l'escriptura, tot allò que passa.

Ací

Crida l'atenció l'ús de topònims, que emmarquen espacialment l'acció en terres valencianes: la seua estimada València, l'Horta de València, Beniarjó i Gandia. A més, hi ha dues mostres de referents literaris que contribueixen a arrelar aquest poema a les terres valencianes: Joanot Martorell, coetani de March i autor de la famosa novel·la Tirant lo Blanc, i Ausiàs March.

El tema del poema és l'evocació d'Ausiàs March a partir d'una passejada per la ciutat de València amb la seua parella. El seu passeig per la ciutat va paral·lel al record del nostre gran poeta i d'algunes de les vivències, històriques o hipotètiques, que marcaren la seua vida. El tema d'aquest poema està relacionat amb la poesia civil, ja que se centra en la figura de March, un dels grans referents de la nostra cultura.

Hi trobem diverses figures retòriques:

• Polisíndeton: que serveix per a reforçar l'expressivitat dels versos («I seguírem, després», «I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies»).
• Repeticions: l'anàfora li permet destacar l'adverbi «ací», que dona títol al poema. D'altra banda, la repetició de mots o estructures serveix per a prioritzar.

Temps: temps de canvis, d'un temps feliç a un ple de mort, desesperació i tristesa.

Un entre tants

Els referents que hi apareixen són les accions que s'expliciten en els verbs: una societat que espera i calla, espera i treballa, espera i badalla. El silenci obligat per la censura i la por, el treball com a obligació per a sobreviure i el cansament («badallen») perquè no arriba la caiguda d'un règim que els angoixa i els oprimeix.

El tema del poema és l'assumpció del jo poètic de la seua pertinença a una col·lectivitat. Escriurà des del poble, i no únicament per al poble, com faran altres poetes del corrent realista. Estellés procedeix del carrer, forma part de la gent. Amb la seua paraula, el poeta vol conscienciar de manera insistent sobre l'esperança per mantenir la llibertat del poble reprimit.

Hi trobem diverses figures retòriques:

• Anàfora i paral·lelisme sintàctic («un entre tants com esperen, treballen / un entre tants com esperen, badallen»), els més presents, que li serveixen per a vertebrar i construir sòlidament el poema i també per a destacar el missatge que es repeteix.
• Repetició dels mots esperar i callar, els més importants del poema, ja que les persones sotmeses a la dictadura esperen algun canvi en aquest règim que els oprimeix i els impedeix expressar-se lliurement.

Demà serà una cançó

El jo poètic, que s'ha fet vell, no gaudeix amb la vida que porta i per això es refugia en els records feliços del passat. I recorda l'Albereda i el riu, els castells de focs artificials a la fira i la crema de les falles la nit de Sant Josep. També es refereix a les relacions sexuals amb la seua parella, gaudint en una terrassa.

El tema del poema és el record de l'amor, un amor carnal i sexual. En Estellés l'amor es presenta sempre de manera planera i terrenal, com en aquest poema, quan explica les trobades amb la persona estimada al cinema, a l'Albereda o al riu.

Hi trobem diverses figures retòriques:

• Repeticions. N'hi ha de diversos tipus: paraules («solemnes», «versos», «evoques») i anàfores («Animal de records, lent i trist animal», «ja no vius, sols recordes»). Amb aquest recurs Estellés remarca els mots o la informació que s'hi repeteix.
• Interrogació retòrica («solemnes?»), mitjançant la qual el jo poètic planteja el seu dubte sobre la solemnitat dels versos.

No escric èglogues

Crida l'atenció l'ús de topònims, molt sovint presents en la poesia estellesiana, que emmarquen espacialment l'acció en terres valencianes: la seua estimada València, Serra, Gandia o Paterna. D'altra banda, cal destacar l'aparició de llocs i objectes que formen part de la vida quotidiana. A més, hi ha dues mostres de referents literaris: Francisco de la Torre i Ausiàs March.

El tema del poema és el record de la sensualitat d'una jove i del desig que li provocava. El passat s'identifica amb la felicitat, real o inventada. El que resta en el present és el record, perquè el present ja no és joiós, i el jo poètic no troba allò que tant anhelava. En aquest poema també es fa referència als petits esdeveniments de cada dia.

Hi trobem diverses figures retòriques:

• Hipèrbole («No hi havia a València dos cames com les teues»), amb la qual destaca la bellesa inigualable de les cames femenines que el jo poètic no ha pogut oblidar.
• Al·literació (repetició de sons en alguns versos: «No hi havia a València dos cames com les teues», «amb els ulls plens de llàgrimes»...), que també confereix musicalitat al poema.

Cant de Vicent

Aquest poema va dedicat a sant Vicent Ferrer. L'autor tracta d'expressar la tristesa que sent, derivada de la desgràcia de la pèrdua de la seua filla, per la malaltia de la seua dona, que està al llit, i sobretot pel seu cansament respecte al dia a dia.

L'estampeta

Els fets que recorden aquests versos, amb què comença el poema, es situen en la immediata postguerra. Hi trobem de nou, com en «L'estampeta», les referències al cinema («El Tyris ple de gent, la pudor de la gent»), a la fam («Les mares no sabien què fer per a sopar») i a la censura política («Els pares escoltaven ràdios estrangeres»).

Per exemple: la trencada dels formalismes en els nuvis, i que, amb aquesta trencada de formalismes i d'estereotips, es sentien malament amb ells mateixos però, simultàniament, es sentien orgullosos de ser diferents. Descobrint així la dualitat entre el sentiment i el rol social.