Manuel de Pedrolo: vida, obra teatral, temàtica i tipologies textuals

Manuel de Pedrolo (1918-1990)

Manuel de Pedrolo (1918-1990), va néixer al poble de L'Aranyó (Lleida). Fou un escriptor d'extraordinària fecunditat, amb més d'un centenar de títols que abasten tots els gèneres: poesia, teatre, novel·la i assaig. Va ser un autor molt perseguit per la censura i, per això, la seua obra va començar a eixir a la llum pública a partir dels anys 60.

L'obra de Pedrolo es distingeix per un simbolisme crític expressat per mitjà d'originals i controvertits procediments estilístics. Assumeix un compromís com a intel·lectual propi de les acaballes dels anys 50 i 60, per a conscienciar als seus conciutadans.

L'objectiu de Pedrolo és el de donar una àmplia visió de la vida catalana en totes les seues manifestacions.

Va rebre molts premis: el 1954, el Premi Joanot Martorell i, un poc més tard, el Premi Mercé Rodoreda. El 1979, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Etapes de la producció teatral

Podem assenyalar tres etapes en la seua producció teatral:

Teatre simbòlic

En la primera obra «Els hereus de la cadira» (1954), s'interroga sobre la solidaritat humana, el conformisme davant la realitat adversa, l'afany de revolta i les seues dificultats, la recerca del coneixement, la mort i la incomunicació. Són temes recurrents en tota la seua obra.

Teatre abstracte (i teatre de l'absurd)

La primera peça d'aquest període, «Cruma» (1957), entra dins de la concepció del teatre de l'absurd. La resta d'obres durant dos anys, fins a 1959, abandona l'absurd i entra en el realisme èpic amb obres com «Situació bis» i «Homes i No».

Teatre verista

Més realista, les referències a la realitat immediata es fan més explícites. Ara és més fàcil entendre la denúncia directa contra la injustícia, contra el genocidi cultural i polític. Les seues obres tenen un argument clar, amb una acció definida que l'espectador pot seguir molt bé; però, a causa de la necessitat d'esquivar la censura del règim franquista, tendeix a allunyar els diàlegs de referències que puguen permetre localitzar l'acció.

Temàtica

Temàtica: les consonants d'una vida abocada a la mort. Els seus temes són extraordinàriament variats: l'alienació en les societats occidentals, les repressions sexuals i polítiques, la incomunicació humana, la visió d'un món futur, la vida sense sentit, etc.

Gèneres narratius en la producció novel·lística

• La novel·la experimental: Text/Càncer (1974).
• El realisme social: Tocats pel foc (1976).
• La ciència-ficció: Mecanoscrit del segon origen (1974), portada a TV3 en una sèrie de gran èxit.
• L'autobiogràfica: Avui es parla de mi (1966).
• La novel·la simbòlica: Totes les bèsties de càrrega (1967).
• La policíaca: Joc brut (1965).
• L'existencialista: Si són roses floriran (1971).

La modalització

És quan l'emissor manifesta la seua actitud i presència mitjançant marques modalitzadores respecte del discurs modalitzat. Dins d'aquesta modalització podem trobar la deixi personal, que és quan els elements del text fan referència al context comunicatiu amb marques de l'emissor i del receptor.

Tipologies textuals

Expositiu

Àmbit d'ús: acadèmic. Gèneres: llibres de text, diccionaris, enciclopèdies, conferències, assaig. Finalitat: transmetre coneixements i oferir informació objectiva. Estructura: introducció, desenvolupament, conclusió. Característiques: verbs en present, noms concrets, llenguatge formal, ús de la 3a persona.

Argumentatiu

Àmbit d'ús: periodístic i publicitari. Gèneres: publicitat, debats, assaig. Finalitat: influir i convèncer el receptor. Estructura: introducció, desenvolupament, conclusió. Característiques: ús de recursos expressius, verbs declaratius (lamentar, opinar, criticar...), molts arguments.

Narratiu

Àmbit d'ús: literari. Gèneres: relats orals, novel·les, contes, biografies. Finalitat: narrar fets, accions o esdeveniments. Estructura: plantejament, nus, desenllaç. Característiques: abundància de verbs de dicció, connectors espacials i temporals, presència de personatges, evolució de la història.