Mercè Rodoreda i la psicologia dels personatges: literatura catalana dels anys 70 fins a l'actualitat
La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d'acord amb aquesta asseveració? Explica per què.
Mercè Rodoreda va néixer a Barcelona l'any 1908. El 1938 va publicar Aloma, una de les seues primeres obres. Aquesta novel·la, igual que moltes de les posteriors, es caracteritza pel tractament psicològic de la protagonista: una dona que narra la història en primera persona.
El 1958 va publicar Vint-i-dos contes, una obra de gran pessimisme on la soledat apareix de manera constant i on es tracta el tema de les relacions amoroses que acaben en el fracàs. Aquesta va ser la primera novel·la que Rodoreda va escriure després d'haver-se exiliat a França, un fet que va influir molt en la seua obra.
El 1962 publicà la seua obra més important, La plaça del Diamant, on narra la història senzilla d'una dona de les classes populars i la contrasta amb la guerra, que és tràgica i complexa. Rodoreda es centra en la psicologia de la protagonista i tracta principalment el tema de la soledat. Utilitza recursos com el monòleg intern per a recrear una llengua oral i col·loquial.
El 1974 va publicar la seua obra mestra, Mirall trencat, que es centra en la vida d'una dona de la burgesia de Barcelona i la seua família, des del començament del segle XX fins a la Guerra Civil. Rodoreda presenta una visió destructiva i tràgica del món i tracta, de nou, temes com la soledat o la mort.
Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l'actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.
La generació literària dels setanta va ser un grup d'escriptors nascuts i formats a la postguerra. Aquests donaven a conéixer la seua obra en un moment en què el realisme històric havia entrat en crisi a causa dels canvis sociopolítics: el final de la dictadura de Franco, el Maig Francés de 1968... El desarrelament social i moral va fer que els escriptors abandonaren la novel·la històrica realista, introduint elements de ficció en les seues obres.
La dècada dels huitanta va ser clau pel que fa a la renovació i l'augment de la literatura catalana. Aquest augment es va donar gràcies a la producció i al consum cultural propis i al suport d'institucions com les escoles.
A partir d'aquesta dècada, van ser importants autors com Quim Monzó, que mostra el sentit tràgic de l'existència i la desorientació ideològica de la nova societat postfranquista, però sempre amb tocs d'humor.
D'altra banda, van destacar autors com Jesús Moncada i Maria Barbal. La seua novel·la es caracteritza per l'ambientació rural de les històries i per la recreació de la memòria col·lectiva. A més, moltes de les seues obres es basen en la mitificació d'un lloc geogràfic concret.
Finalment, des del començament dels huitanta, la novel·la de gènere —la novel·la policíaca, l'eròtica o la de ciència-ficció— ha estat molt practicada pels escriptors, que l'han considerada un mitjà per a arribar a un públic més ampli.