Miquel Costa i Llobera: vida, poesia i obra del poeta mallorquí

Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 – Palma, 1922)

Vida

Va néixer a Pollença (Mallorca), el 1854, en el si d’una família de rics terratinents. Va fer estudis de Dret a les universitats de Barcelona i de Madrid, que va deixar inacabats.

Després va iniciar la carrera eclesiàstica, que va continuar a Roma, on es va ordenar sacerdot i es va doctorar en teologia. Va ser canonge de la Seu de Mallorca. Va morir el 1922 a l’església del convent de les monges de Santa Teresa de Jesús de Palma, mentre predicava.

Poesia

Miquel Costa i Llobera es va iniciar com a poeta romàntic en la seva joventut, va passar lleugerament pel Modernisme i es va erigir com un dels mestres del Noucentisme. Aquests tres moviments estètics oscil·len sempre entre el Romanticisme i el Classicisme, com dos eixos fonamentals, com els dos pilars que sostenen tot el pensament i tota l’obra del nostre poeta.

El Romanticisme que domina en els primers llibres de poemes (Poesies, Tradicions i fantasies...) adopta un to equilibrat, perfilat amb notes harmonioses i és sostingut pel ritme d’una serenitat clàssica. I el classicisme, ja latent en aquestes poesies, que apareix de forma deliberada al llibre Horacianes, conserva notes romàntiques, perquè el poeta no abandona mai cap d’aquestes dues tendències (romanticisme i classicisme).

Obra

De la seva obra poètica destaquem tres llibres: Poesies (1885, 1907), Tradicions i fantasies (1903) i Horacianes (1906).

El Pi de Formentor

Als vint-i-un anys va compondre «El Pi de Formentor» (1875), qualificat com el poema més perfecte del segle XIX, on evoca un gran pi d’una propietat familiar i el converteix en un exemple de vida. «El Pi de Formentor» simbolitza l’ideal de vida immaculada, essencialment espiritual, que s’enfila per damunt les ones cap a la llum pura del cel. Expressa —com podem observar al poema— l’afany constant d’ascensió a què aspirava l’ànima del poeta [vegeu el poema a la selecció de textos].

Horacianes

Per part seva, Horacianes (1906) és un homenatge a Horaci, al qual, juntament amb Virgili, admirava profundament. Costa hi explica que ha intentat aproximar-se al ritme dels versos grecollatins. L’entusiasme pels clàssics i la reivindicació del mediterranisme, al costat de la perfecció formal, l’elegància i la serenitat que caracteritzen la seva obra, el van convertir en precursor i en model dels noucentistes.

Constants estètiques

Constants estètiques en l’obra de Miquel Costa que també trobarem a Joan Alcover:

• La bellesa i la puresa de la llengua. El llenguatge de Costa sorprèn per la seva modernitat. És molt literari i, al mateix temps, senzill, elegant i fluid, sense barbarismes ni dialectalismes.
• La musicalitat i la perfecció de la mètrica.
• La serenitat, la contenció i l’equilibri amb què el poeta expressa els seus sentiments (la soledat, la desolació, el defallīment, l’enyorament, l’entusiasme, etc.) i la recerca de l’harmonia espiritual.
• L’interès per la naturalesa. Sempre és un paisatge solitari, on no hi ha altra presència humana que la del poeta («El Pi de Formentor»), i que està relacionat amb el sentiment religiós.