Miquel Martí i Pol y Manuel de Pedrolo: poesía, teatro y compromiso en la literatura catalana
Miquel Martí i Pol
En primer lloc, cal fer una breu introducció sobre Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929-2003), poeta, traductor i també autor de nombroses col·laboracions musicals, ja que els seus poemes han estat musicats per Lluís Llach, M. del Mar Bonet, Paco Muñoz… I cal recordar que ha estat un dels nostres poetes més guardonats. Entre els premis que ha obtingut destaquen el Premi Nacional de Literatura i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes; a més, ha estat proposat com a candidat al Premi Nobel de Literatura en diverses ocasions. La seua obra poètica s'ha traduït a moltes llengües.
La seua poesia de qualitat no s'entén sense el seu compromís amb el poble, la seua condició obrera i una malaltia, l'esclerosi múltiple, que l'acompanyarà tota la vida.
Les etapes de la seua poesia
La poesia de Martí i Pol té un caràcter autobiogràfic i la podem classificar en diverses etapes:
- Primera etapa: de vegades els seus temes vénen condicionats per la seua malaltia i són la solitud, l'angoixa i la presència de la mort. Vint-i-set poemes en tres temps.
- Segona etapa: superada aquesta etapa, es renova amb l'actitud d'agafar-se a la vida i d'apostar clarament pel futur amb optimisme. Quadern de vacances.
En aquest context de represa vital, al final dels anys setanta, publica Els bells camins i un llibre de poesia amorosa, Estimada Marta, obra dedicada al seu nou amor, un segon matrimoni després de la mort de la seua primera esposa.
L'etapa dels anys noranta
En els llibres que publica durant els anys noranta, la poesia presenta un nou tombant, definit pel desconcert, el desencís i la inseguretat. Al Llibre de les solituds fa una reflexió sobre el país en el vessant polític i social.
Manuel de Pedrolo
L'obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura contemporània. Amb més d'un centenar de títols publicats, Pedrolo ha cultivat pràcticament tots els gèneres literaris i ha treballat una gran multiplicitat de temes i tècniques.
El teatre de Pedrolo
Entre 1958 i 1963 va escriure un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de l'autenticitat, el sentit de l'existència i la llibertat, analitzada des de diferents angles, i amb coincidències tècniques, formals i estilístiques que permeten relacionar-les amb el mal anomenat teatre de l'absurd.
- Cruma: Pedrolo va plantejar l'autenticitat de l'home des de premisses heideggerianes, segons les quals com més autèntic és l'home, més incapaç es mostra de comunicar-se amb el món exterior.
- Homes i No: va tractar la rebel·lió d'una parella jove contra el conformisme heretat.
- Situació bis, Darrera versió per ara i L'ús de la matèria: reflexionen sobre la llibertat des d'una òptica més genuïnament política i social.
Sorgit de la necessitat d'exposar una situació col·lectiva de repressió, el teatre de Pedrolo, per tal de burlar-se de la censura franquista, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l'acció: les seues peces no tenen ni geografia ni història i defugen la reproducció anecdòtica de la realitat. Els personatges són símbols o encarnen actituds que l'autor enfronta a situacions límit, des d'un plantejament existencialista.
Més que no el qualificatiu de l'absurd, Pedrolo reivindicava per a la seua obra el de teatre de l'abstracte.