El Modernisme: Característiques, Poesia, Narrativa i Teatre a Catalunya i València
El Modernisme: moviment artístic i cultural
El modernisme és un moviment artístic, desenvolupat a finals del segle XIX i principis del segle XX, que també és un moviment cultural.
El modernisme parteix d’una idea romàntica: el conflicte entre l’artista, que vol viure de l’art, i la societat que l’envolta, endarrerida i materialista. Sorgeixen dues tendències:
- Regeneracionisme: s’oposa al conservadorisme de la burgesia i concep l’art com un mitjà per a transformar la societat.
- Esteticisme: defensa la bellesa i la força de l’art en si mateix.
Característiques del modernisme
- Es desenvolupa a partir de revistes com L’Avenç.
- Trobem una visió idealitzada de la figura de l’artista com a ésser excepcional, bohemi, incomprès, turmentat, que viu exclusivament per a la creació artística.
- Atracció per les coses decadents, morboses, perverses i l’exaltació del dolor.
- L’interès per la vida interior, per l’evocació de sensacions i emocions.
- Atracció pels contrastos, barreja d’innocència i perversitat.
- Predomina l’esteticisme, l’interès per la forma i per la sintaxi complicada.
Poesia modernista
Els poetes modernistes utilitzen un llenguatge més modern. Les seves obres estan influenciades pels corrents poètics europeus en voga, com el simbolisme, el decadentisme i el parnassianisme. Hi ha dues opcions estètiques:
- Poesia culta: elaborada i artificiosa, conreada pels poetes esteticistes.
- Poesia espontània: de tendència regeneracionista, que tracta el tema de la natura des d’una òptica vitalista, defensa l’expressió pura i sincera i deixa en un segon terme les qüestions formals.
El poeta més representatiu d’aquesta segona tendència és Joan Maragall, autor de la teoria de la paraula viva.
Els poetes valencians apareixeran més tardanament. La Generació de 1909 s’oposa a la Renaixença i proclama la necessitat de renovar la poesia valenciana.
La narrativa modernista
La narrativa modernista busca superar el realisme i el naturalisme. Viu un moment d’expansió gràcies a l’augment del públic lector. Diferenciem tres tendències:
- Ruralisme simbòlic: aporta una visió negativa de la natura. El món rural és un símbol d’endarreriment contra el qual s’ha de lluitar, i els personatges són retratats com a éssers primitius (Raimon Casellas, Víctor Català).
- Decadentisme: temes escabrosos i morbosos. L’autor més representatiu és Prudenci Bertrana.
- Costumisme: presenta un retrat crític de la societat burgesa de l’època. Obres més representatives: L’auca del senyor Esteve i Marines i boscatges.
A València trobem Salvador Guinot i, especialment, Eduard López-Chávarri amb les obres Cuentos líricos i De l’horta i la muntanya.
El teatre modernista
El teatre és el gènere que millor pot encarnar el concepte d’art total. Durant aquest període va experimentar una renovació profunda. Hi trobem dues tendències:
- Teatre regeneracionista: escenifica els conflictes entre l’artista i la societat, entre l’individu i l’entorn. Segueix el model de l’escriptor noruec Henrik Ibsen (Ignasi Iglésias, Joan Puig i Ferrater…).
- Teatre esteticista: d’influència simbolista, defensa el gust per l’art per l’art i les seves obres no plantegen problemes socials (Adrià Gual i Santiago Rusiñol).
La Renaixença: el model popular
La Renaixença es divideix en dos models:
- Model culte: basat en la tradició literària i en un model que intentava reproduir la llengua que es parlava al segle XIX.
- Model popular: els partidaris d’aquest model no intentaven evitar les interferències del castellà ni les grafies copiades d’aquest, i rebutjaven els arcaismes que propugnaven els escriptors del model culte. El que pretenien era captar el públic que no estava acostumat a llegir en la seva llengua.
Molts defensors d’aquest model popular no veien la necessitat de crear una llengua literària que pogués ser acceptada per catalans, valencians… Tan sols pretenien que els seus escrits reflectissin el llenguatge parlat al poble (els llenguatges escrits eren diferents a cada lloc). A València, setmanaris com El Mole o La Donsaina s’expressaven en un valencià popular.