El Modernisme català: característiques, etapes i autors principals
El Modernisme
El Modernisme és un moviment cultural que abraça totes les expressions artístiques i que es manifesta a finals del segle XIX i principi del segle XX (entre els anys 1892 i 1911), amb uns objectius molt clars: modernitzar la cultura catalana, europeïtzar-la i transformar-la en una cultura nacional.
Característiques generals
Modernitat. Els escriptors modernistes consideraven que la literatura continuava massa lligada als models romàntics de la Renaixença i als Jocs Florals.
Professionalització. Consideraven que fins aleshores l'escriptor no havia tingut cap paper rellevant, i ells aspiraven a professionalitzar-se i a poder viure de la professió d'escriptor.
Bohèmia. El bohemi és un artista, un home de lletres que, deslligat de les convencions socials, malviu del seu ofici.
Individualisme, messianisme i enfrontament amb la societat. La influència del vitalisme de Nietzsche i Ibsen va quedar palesa en els personatges modernistes, dotats d'una força espiritual que els aboca al lideratge, la marginació, la soledat i la incomprensió.
Pugna de l'artista contra la burgesia. Les obres modernistes reproduïen les tensions entre l'artista incomprès i la societat burgesa.
Recerca de l'art total. Els modernistes cercaven l'art total, amb la incorporació de diverses manifestacions artístiques a les tècniques literàries: música, pintura, cartellisme.
La qualitat lingüística. Segons els modernistes, la Renaixença havia perpetuat un català literari anacrònic que tenia poc a veure amb el català que aleshores es parlava al carrer.
Etapes del Modernisme
1a etapa: els inicis (1892-1900). Etapa combativa i fonamentalment teòrica. Durant aquest període els modernistes van rebre i assimilar les novetats en tots els àmbits que provenien d'Europa. Van ser els anys més combatius del moviment, ja que es va produir un enfrontament entre l'artista i la societat burgesa. Aquí tindrà un paper molt important la revista L'Avenç, que es convertirà en la plataforma dels joves intel·lectuals modernistes.
2a etapa (1900-1911). Va ser l'etapa en què la burgesia catalana va acceptar l'art i la literatura modernistes i en què el Modernisme va triomfar com a moviment cultural, literari i estètic. Els modernistes s'adonaren que, per canviar la societat, necessitaven el suport de les classes dirigents.
La poesia modernista
La poesia modernista es decanta per la lírica, recupera l'expressió romàntica com a eina d'expressió de la intimitat del poeta, trenca radicalment amb la poesia de la Renaixença i adopta els nous corrents estètics europeus, sobretot l'espontaneisme i l'arbitrarisme.
L'espontaneisme. La poesia és sentiment i emoció, que es manifesten en un grau màxim d'espontaneïtat i autenticitat, i en un mínim de treball formal. Les fonts d'inspiració són la natura, el paisatge i la poesia popular; Joan Maragall n'és el màxim representant.
L'arbitrarisme. Per als partidaris de l'arbitrarisme, la poesia és alguna cosa més que l'expressió dels sentiments. Defensen la forma treballada i el domini de les tècniques de composició, el màxim exponent de les quals és el sonet, que conreen especialment.
Joan Maragall
Fill d'un fabricant de teixits, no va continuar el negoci familiar i va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona, carrera que gairebé mai no va exercir. Va ser secretari del Diario de Barcelona i va treballar com a periodista. Es va casar i va tenir tretze fills. Va ser un burgès culte i sensible; va tenir una vida plàcida de rendista i un gran prestigi social i intel·lectual. Va traduir algunes obres de romàntics alemanys com Goethe, Novalis o Nietzsche, els quals van influir en la seva obra.
La narrativa modernista
Al final del segle XIX, la novel·la realista i naturalista està en crisi arreu d'Europa, i a partir d'ara el gènere novel·lístic deixa de ser un document de la realitat quotidiana. Hi ha una crisi de confiança respecte de la societat industrial i dels avenços tècnics i científics que aporta, i l'actitud general és de pessimisme i crítica envers la societat i el gènere humà.
El teatre modernista
Els modernistes trenquen amb el model estètic de la Renaixença (costumisme i romanticisme) i renoven l'estètica teatral incorporant a l'escena catalana els corrents dramàtics de moda a l'Europa de final de segle. Hi ha dues tendències que marquen el teatre modernista: el teatre d'idees o regeneracionista i el teatre simbolista o poètic.
El teatre d'idees o regeneracionista
Aquest corrent teatral tractava temes de gran impacte social: la defensa de la veritat per sobre de tot, la situació i el paper de la dona en la societat, el caràcter individualista de la llibertat...
El teatre simbolista o poètic
Les obres de teatre d'aquest vessant representen realitats simbòliques en les quals es fan presents els conceptes d'art i d'artista defensats pels modernistes. El màxim representant és Santiago Rusiñol.
Santiago Rusiñol
Vida
Va ser un artista polifacètic, veritable model de l'artista modernista pur, que va destacar sobretot com a dramaturg i pintor. Fill d'una família de fabricants tèxtils, aviat va mostrar inclinació per la pintura. Ell mateix es considerava un pintor que de tant en tant escrivia. Va dur una vida bohèmia i va ser organitzador de les Festes Modernistes. Va viure a Mallorca, on es va fer amic de Joan Alcover.
Obra
Rusiñol va ser seguidor del corrent simbolista i defensor de l'art per art.
El teatre de Rusiñol planteja el tema modernista per excel·lència: l'enfrontament entre l'artista i la societat. L'artista rebutja el materialisme en què viu la societat i es nega a sotmetre-s'hi, i la societat, per part seva, és incapaç de valorar les mostres d'art.