Modernisme Català: Origen, Etapes i Característiques del Moviment Artístic
1. Significat del terme
El terme modernisme designa a Catalunya un ampli moviment artístic que es desenvolupa durant els darrers decennis del segle XIX i el començament del segle XX. Aquest moviment va abraçar diferents disciplines, entre les quals destaquen l'arquitectura, la pintura, l'escultura, la música i la literatura, entre d'altres.
L'obsessió per la modernitat era un fenomen general de la societat europea de l'últim quart del segle XIX. Els artistes i els intel·lectuals del moviment, que se sentien descontents amb la situació social i cultural en què vivien, proposaven l'obertura indiscriminada a tot allò que fos modern. Així, mentre a Anglaterra apareix un nou moviment anomenat Modern Style, a França rep el nom d'Art Nouveau i a Alemanya, Jugendstil.
Tanmateix, el modernisme català va més enllà d'un corrent artístic. A Catalunya, sobretot a partir de l'any 1892, el terme modernisme designa alguna cosa més que un simple interès per allò que sigui nou. Comença a aparèixer en discursos i articles dels joves modernistes, que l'utilitzen identificant-lo amb el progressisme. Ells creuen que la societat catalana «viu del passat» i, per tant, cal un programa de renovació i transformació de la societat, especialment en el terreny cultural, que la desperti d'aquell enrariment. Volen posar la cultura catalana al mateix nivell que les europees, és a dir, volen modernitzar-la.
Es podria definir el modernisme català com un moviment que es proposa transformar la cultura catalana, de cultura tradicionalista i regional, en cultura moderna i nacional. Per fer-ho es van oposar al moviment anterior de la Renaixença, perquè tenia una concepció localista i regionalista de la cultura catalana i es conformava amb fer només la lloança d'un passat gloriós. Els modernistes volien una literatura universal pels seus temes, però també una literatura autòctona amb personalitat pròpia.
2. Precedents
El 1888 es va celebrar l'Exposició Universal de Barcelona, reflex de la burgesia barcelonina enriquida.
Aquesta exposició responia al fet que aquesta burgesia havia assolit prestigi; va ser l'expressió d'una època de progrés, producte dels anys de la febre de l'or.
Gràcies a aquesta exposició, Barcelona va poder ser comparada amb altres ciutats com París i Londres, i es va demostrar el retard de la capital catalana respecte d'aquestes ciutats europees. D'aquesta constatació es va deduir que el retard de Catalunya provenia de la seva vinculació amb Espanya. Per aquest motiu, els intel·lectuals catalans, insatisfets davant la Restauració de la monarquia borbònica, van impulsar la creació d'un moviment catalanista més progressista que pretenia crear els seus propis òrgans de govern davant el centralisme de l'Estat.
Aquest catalanisme progressista derivava de les idees de Valentí Almirall, que establí les bases del moviment catalanista. La seva obra Lo catalanisme deixa clar que, per aconseguir el progrés social, intel·lectual i econòmic, cal alliberar el país del tancament cultural dirigit per la Restauració borbònica i també per la Renaixença, les quals formen un sistema polític arqueològic i endarrerit. Així, cap al 1880 comença a aparèixer a Catalunya un conjunt d'actituds culturals noves, amb una clara voluntat de modernització i de rebuig a la Renaixença.
El nucli ideològic més representatiu surt de la revista L'Avenç (1881-1884), fundada inicialment per joves seguidors del catalanisme progressista de Valentí Almirall. Des d'aquesta revista es promourà una ciència, una literatura i un art moderns, així com la necessitat imperiosa d'una normalització ortogràfica.
A L'Avenç van col·laborar tant escriptors més veterans, com Oller, Yxart i Sardà, que s'adonaven de la necessitat de renovar la novel·la catalana, com un grup de joves intel·lectuals que acabaven d'incorporar-se al món de l'art i de la cultura (Raimon Casellas, Jaume Brossa, Santiago Rusiñol...).
3. El Modernisme europeu
L'imparable avenç del progrés del segle XIX tindrà una sèrie de repercussions immediates en el món cultural. D'entrada, l'art passa a ser vist i valorat des de punts de vista força divergents. D'una banda, la burgesia el descobreix, l'industrialitza i l'incorpora dins de l'engranatge consumista; l'art passa a tenir un valor curatiu i d'ostentació. D'altra banda, aquesta popularització de l'art és contestada per un grup d'artistes i intel·lectuals que el defensen com un valor selecte, summament elaborat i només conegut i valorat per ells mateixos.
Dins d'aquest últim grup van sorgir diferents actituds estètic-socials i uns moviments determinats. Tots ells coincideixen en el rebuig de la seva societat, perquè entenen que ha quedat desproveïda dels seus trets identitaris.
3.1 Prerafaelitisme (Anglaterra)
L'any 1848 es constitueix a Londres la Germandat Prerafaelita, formada per un grup de joves contestataris (Ruskin, Rossetti i, després, Millais), que, sota el lema «l'art per l'art», pretenen demostrar la seva oposició a la nova concepció artística imposada per l'art industrialitzat. Entenen que el treball industrial embruteix i degrada l'home, ja que, en situar-lo en un medi urbà massificat, acaba per oblidar la seva pròpia història i es destrueix.
Ells, en canvi, proposen recuperar l'home individual, natural i conscient del seu passat. Per això abandonen la ciutat i es traslladen al camp, per poder conservar el treball artístic i el somni. Els seus models pel que fa a la pintura els trobem en els pintors italians anteriors a Rafael, i valoren la simplicitat, la ingenuïtat i la capacitat suggestiva. N'adopten el misticisme, perquè els permet expressar la seva experiència més íntima. Volen aconseguir la màxima expressivitat sensorial i, per això, barregen religió i erotisme, aconseguint que siguin els trets més remarcables de la pintura i de la literatura de final de segle.
3.2 Decadentisme
Els modernistes van compartir plenament també les intencions d'alguns poetes francesos, com Baudelaire i Rimbaud, que el 1866 van defensar la superioritat de l'art. A partir d'aquest moment, els poetes reivindiquen una nova concepció de l'art i de la literatura. El que s'imposa no és una percepció objectiva de la realitat tangible, sinó una recreació d'un món intuït, imaginat, suggerit i evocat. Aquesta actitud i la recerca d'una bellesa exquisida i no contaminada són considerades decadents pels seus detractors. Els poetes francesos finalment s'apropien del concepte de decadentisme i acaben convertint aquest culte a la bellesa en l'única manera possible d'entendre la vida i l'art.
3.3 El Simbolisme
Aquest moviment, molt lligat al decadentisme, neix a partir de Les flors del mal de Charles Baudelaire. Pretén demostrar que hi ha una realitat amagada que, si no és possible de conèixer, és almenys possible d'intuir. Els simbolistes creien que l'art hauria de tenir el propòsit de capturar les veritats absolutes, a les quals només es pot accedir per mètodes indirectes. Així, escriuen d'una manera més metafòrica i suggestiva, dotant imatges o objectes concrets d'un caràcter simbòlic.
Els poetes simbolistes es van voler alliberar de les tècniques de versificació per tal d'assolir un major grau de fluïdesa (vers lliure). Els poemes no descriuen, sinó que evoquen, a través d'una simbologia, l'estat anímic del poeta. La sinestèsia va ser una tècnica molt utilitzada pels poetes simbolistes, que desitjaven identificar i confondre diferents sentits, com l'oïda, l'olfacte i la vista. A més, imiten ritmes i sons per expressar sentiments i emocions. Alguns representants simbolistes van ser Verlaine i Mallarmé.
3.4 La rèplica filosòfica des d'Alemanya
Des d'Alemanya s'hi insereix la filosofia de Friedrich Nietzsche (1844-1900), una filosofia que reacciona contra el positivisme i la raó científica. Exalta l'aparició d'un nou model d'home, el superhome, que, definit a partir del seu vitalisme, la seva voluntat de poder i l'encarnació de l'Eros joiós, se situa «més enllà del bé i del mal», més enllà de la moral comuna. Refusa la moralitat cristiana, perquè, amb la defensa de l'altruisme i de la pietat, l'exaltació de la pobresa i l'abandó de les passions i les ambicions, no és altra cosa que la demostració de la debilitat, disfressada de falsa consciència. Aquest «superhome» es defineix a partir del jo sóc propi de les divinitats gregues, i no del tu has de de la moralitat cristiana.
4. El Modernisme català
A finals de segle, una nova generació d'artistes i intel·lectuals vol modernitzar el panorama cultural català obrint-lo a Europa. Tanmateix, aquesta actitud crítica, avançada i renovadora de la intel·lectualitat topararà aviat amb la seva societat. Del procés de canvi industrial en sorgeix una burgesia econòmicament potent, però ideològicament conservadora. Pel que fa a la cultura, aquesta classe dirigent continua identificant-se amb la Renaixença (localista i carrinclona), i és precisament la generació filla d'aquells burgesos la que lluitarà contra aquesta concepció localista de la cultura i en proposarà una alternativa moderna i nacional que recuperi la personalitat del país.
Per incidir en el món cultural, el Modernisme s'organitza al voltant de revistes, a través de les quals dona a conèixer les seves propostes culturals i estètiques. També hi participarà la premsa diària, com La Vanguardia i el Diario de Barcelona, i les Festes Modernistes que Santiago Rusiñol organitzava al Cau Ferrat de Sitges.
5. Períodes
5.1 Etapa combativa (1882-1900)
Els primers intents modernistes sorgeixen a partir de l'aparició de la revista L'Avenç (1881), la qual reunia un grup d'intel·lectuals caracteritzats per una actitud renovadora. De fet, no és fins al 1892, amb la incorporació a la revista de Jaume Brossa, que aquests intel·lectuals es configuren com a moviment. Per tant, és a partir d'aquesta data que s'inicia el modernisme en aquest sentit: el terme, que fins aleshores només havia designat una actitud, esdevé la denominació d'un moviment literari i artístic marcat bàsicament per les influències simbolistes, decadentistes i prerafaelites.
Durant aquesta etapa, L'Avenç inicia una campanya per la reforma lingüística i planteja la necessitat que la societat catalana conegui i assimili la cultura europea del moment.
Així, Jaume Brossa escriu el 1892 l'article Viure del passat, en el qual deixa ben clara l'actitud dels intel·lectuals modernistes. L'any 1893, a causa del to anarquitzant que anava prenent L'Avenç, la revista desapareix.
Dins d'aquest període més combatiu cal parlar de l'aparició d'una altra revista, Catalònia. Aquesta revista continua la tasca de L'Avenç i, sobretot, és important perquè dona a conèixer autors com Goethe, Nietzsche i Baudelaire. El coneixement d'aquests autors i dels moviments que representen fa creure a l'artista modernista que ell és el guia de la societat i que, per tant, té una funció messiànica. Un exemple d'intel·lectual messiànic el tenim en la figura de Joan Maragall, traductor de Goethe i Nietzsche al català, que es presenta com a àrbitre de la cultura i de la política del seu temps a través de les pàgines del diari El Brusi. L'any 1900 desapareix Catalònia i, amb ella, s'acaba el primer període del moviment: un període en què el Modernisme no crea un moviment pròpiament literari i artístic, ja que és la síntesi de diferents moviments europeus de l'època, però sí que crea una estètica ben concreta que el defineix.
5.2 Etapa establerta i d'assimilació (1900-1911)
Aquest segon període és el d'establiment del Modernisme com a moviment. És ara quan perd bona part de l'agressivitat que l'ha caracteritzat en la primera etapa. Això es deu al fet que la burgesia accepta i «fins i tot» assimila el moviment i se'l fa seu.
S'inicia amb l'aparició de la revista Joventut (1900-1906) i acaba el 1911 amb la mort de Joan Maragall i d'Isidre Nonell. És durant aquest segon període que el Modernisme dona els seus millors fruits, sobretot en el camp de la narrativa. En aquest moment coincideix l'aparició d'un nou moviment estètic, impulsat el 1906 per Eugeni d'Ors, el Noucentisme, que s'oposarà frontalment a les actituds modernistes.
6. Les relacions artista-societat
L'actitud renovadora dels modernistes va topar amb l'actitud conservadora de la seva societat. A finals de segle, la societat catalana viu un moment de crisi (guerres colonials, crisi econòmica...), cosa que fa que la burgesia accentuï encara més el seu caràcter conservador en voler preservar uns valors i unes actituds culturals ja establertes.
El burgès veu en el jove intel·lectual la imatge d'un destructor i d'un desequilibrat; alhora, l'intel·lectual modernista veu en el burgès l'ésser mesquí que només dona valor a les coses materials i que considera la literatura i l'art una fantasia sense valor. Per tant, el moviment modernista neix marcat per l'enfrontament entre l'artista i la seva societat (materialista). Els intel·lectuals (espirituals) modernistes —que són, de fet, fills de la mateixa burgesia que critiquen— intenten desmarcar-se'n i exterioritzen el seu rebuig en els vestits i en la seva conducta. D'aquí que aquests joves modernistes adoptin una actitud bohèmia amb una doble vessant.
D'una banda, els seguidors de l'art per l'art, també anomenats grup de la bohèmia daurada, s'identifiquen amb la missió de l'art com una religió, en la qual l'artista neix sacerdot. L'art és el refugi i l'evasió de l'intel·lectual contra la seva societat. Dins d'aquest grup trobem els fills de la pròpia burgesia, que es poden dedicar a la creació artística de manera professional perquè tenen la situació econòmica resolta. Com va dir Santiago Rusiñol en un discurs a la 3a Festa Modernista: l'artista és aquell ésser que es troba per damunt de la seva societat, i la societat, al mateix temps, té el deure d'entendre'l i d'ajudar-lo.
De l'altra, el grup amb una actitud regeneracionista respecte de la societat, també anomenat de la bohèmia tràgica o negra, s'identifica amb les idees revolucionàries de l'escriptor noruec Ibsen i coincideix amb la Generació del 98. Basa el seu programa en l'article de Jaume Brossa Viure del passat, publicat a L'Avenç el 1892. De fet, aquesta revista monopolitzarà l'actitud regeneracionista, que estableix un compromís entre l'art, l'artista i la societat que pretén regenerar.
Aquest grup es va sentir temptat de dur l'impuls de rebel·lió antiburgesa fins i tot en el terreny social, esdevenint defensor de les causes del proletariat. Va fer una campanya de crítica social, política i ideològica del sistema. Hi pertanyen sobretot escriptors i artistes que provenien del camp i que han vingut a Barcelona a viure de l'art, però que fracassen i es converteixen en inadaptats. Alguns, de rebels, es passen a revolucionaris; dins d'aquest grup proliferen els suïcidis com a resultat de la inadaptació. D'altres prenen solucions menys contundents i fugen a l'estranger, com Puig i Ferreter.
7. L'art total
El Modernisme va afectar un ventall molt ampli del món cultural i de la vida: des de la manera d'entendre la vida fins a la utilització de l'espai. Trobem l'art modernista en edificis civils i religiosos, en llibres de poesia i novel·la, en el teatre, en cançons i concerts, en la pintura, l'escultura, el dibuix, els cartells, els mobles, les reixes, els vitralls, els objectes de vidre, la porcellana, la ceràmica, la joieria, la indumentària i els teixits, etc. En definitiva, en tots i cadascun dels aspectes de la vida quotidiana. Aquesta voluntat d'integració fa néixer un dels conceptes ideològics més importants del modernisme: l'art total.