Modernisme Literari a Catalunya: Poesia, Novel·la i Teatre entre els segles XIX i XX
El Modernisme literari és un moviment que es donà a Catalunya a la darrera dècada del segle XIX i durant la primera del segle XX. Segons alguns autors, és una evolució del simbolisme francès; segons d'altres, és un estil hispanoamericà de finals del segle XIX. A Catalunya, el Modernisme té un significat especial, perquè adquireix una dimensió reformadora i revolucionària. No es tracta només de modernitzar, sinó també de contraposar-se a una societat immobilista i antiquada. D'aquesta manera, el Modernisme es converteix en una eina transformadora i s'insereix en una realitat social. L'objectiu principal era situar la cultura catalana a nivell europeu. També presentava una reacció contrària a l'estètica i als plantejaments de la Renaixença.
Context històric i social
El Modernisme s'explica, en part, per la situació de canvi de la societat catalana de l'últim quart del segle XIX. La industrialització havia generat una burgesia econòmicament forta i ideològicament conservadora. Alguns membres d'aquesta classe social, fills de la generació anterior, s'inclinaren cap als oficis artístics i literaris, com una manifestació més de la modernització que els impulsava i oposant-se a la voluntat paterna.
La tria de l'art com a ofici comportà presentar-lo com una activitat digna i fruit d'una vocació: es contraposava el materialisme burgès amb l'idealisme de l'artista, que concebia l'art com una necessitat íntima, sense pensar en la compensació econòmica. Per tant, el Modernisme proposà una nova relació entre l'artista i la societat.
Corrents estètics
Entre les diverses tendències estètiques hi ha:
- El regeneracionisme: l'art com a eina per transformar la realitat. Els artistes regeneracionistes, també anomenats naturalistes, miraven de presentar la realitat tal com era per provocar una transformació. S'enfrontaven a la problemàtica social, ja fos de manera col·lectiva o individual.
- L'esteticisme: l'art com a refugi de l'artista.
La poesia modernista
La poesia modernista rebutjava la tradició jocfloralesca i enllaçava, bàsicament, amb els corrents poètics europeus en voga: simbolisme, decadentisme, parnassianisme, etc. Així, a Catalunya es desenvoluparen dues tendències principals:
- Una de més formalista, amb representants com Jeroni Zanné i Guillem Tell i Lafont.
- Una de més espontània, amb com a màxim representant Joan Maragall.
L'obra poètica de Maragall es caracteritza per l'enaltiment de la vida i per la descripció d'experiències vitals, mitjançant una poesia emotiva i directa i un lèxic senzill i entenedor.
La novel·la modernista
La novel·la modernista significa la superació de la manca d'una tradició sòlida en aquest gènere i l'intent de trobar una tècnica narrativa adequada i un llenguatge eficaç. Oposant-se en part a l'estètica realista, recreà ambients vagues i suggeridors, presentà individus rebels amb voluntat de transformar l'entorn i oferí tot un món de símbols definidors de la realitat adversa que envolta el personatge.
Concretament, en el camp de la narrativa, destaquen:
- La novel·la rural, que mostra un home enfrontat a la natura; de fet, presenta les preocupacions ètiques del modernisme lligades a la interrelació entre l'home i el medi.
- La novel·la decadentista, que reprodueix els efectes de la realitat sobre l'artista.
- La novel·la costumista, que és un retrat de la societat del moment.
Algunes de les novel·les modernistes més representatives són Solitud de Víctor Català i Els sots feréstecs de Raimon Casellas.
El teatre modernista
El teatre modernista manifestà el canvi d'estètica que es produí damunt dels escenaris per tal de connectar amb el teatre europeu. En aquest nou teatre s'observen dues grans tendències:
- El teatre ideològic, que té com a model l'escriptor noruec Ibsen i que veiem representat en obres de Joan Puig i Ferreter o d'Ignasi Iglésias.
- El teatre simbolista, que parteix de les creacions del belga Maeterlinck i que queda plasmat en les obres de Santiago Rusiñol o d'Adrià Gual.