Narrativa en català: Mercè Rodoreda, la novel·la de trencament i els referents de la literatura contemporània
M.R.: La novel·la és el gènere literari més llegit, però també és un dels gèneres més vulnerables als atzars contextuals. A partir de la dècada dels quaranta, els autors recuperen els models narratius d'abans de la guerra, l'anomenada novel·la psicològica i l'existencialisme. Mercè Rodoreda és probablement la novel·lista més important de la nostra literatura contemporània. Va començar molt jove, escrivint contes per a revistes i diaris de l'època. La guerra va interrompre l'evolució de la seua producció literària, que no va reprendre fins que s'establí.
Les seues obres van ser: Vint-i-dos contes, La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies, La meva Cristina i altres contes, Mirall trencat i Viatges i flors, Quanta, quanta guerra!.
Tota la seua producció és una reflexió sobre el pas del temps. Abunden els personatges femenins; el personatge sol ser una dona que té aspectes de la seua personalitat. Presenten conflictes interiors amb el món que els envolta i amb els varons. Miren molt cap al passat i construeixen un món propi al marge de la realitat. La seua obra es caracteritza per la joventut, la maduresa, la vellesa i l'altra banda del mirall.
Els anys 70
La situació de la narrativa a casa nostra en les tres darreres dècades del segle XX millora considerablement respecte als anys de la postguerra: hi ha un major nombre de narradors i de públic lector.
En la dècada dels setanta destaca l'anomenada novel·la de trencament, que s'allunya de les tècniques narratives clàssiques. Busca formes expressives i estructures narratives noves. Això fa que la narrativa de trencament no tinga una estructura executada a l'estil clàssic. Predomina el reflex d'ambients urbans i de la problemàtica dels personatges joves. Aquesta literatura forma part del que ha estat anomenat contracultura.
La novel·la de l'època tracta el mite del viatge, real o literari, com una forma d'autoexploració psicològica. Es produeix una eclosió narrativa a tot el territori i especialment a València.
Als anys 80-90 s'abandonen les experimentacions i, en general, es reactiva el desig de tornar a formes narratives més clàssiques i de contar històries.
Q.M.
És l'autor que més ha conreat la narrativa breu en la nostra literatura, amb llibres d'èxit com Uf! (1978). Les seues novel·les són esporàdiques. Conrea el periodisme literari i d'opinió, amb articles que recull en llibres com La maleta turca.
És un mestre del conte literari modern, que es caracteritza perquè els referents urbans esdevenen metàfores dels valors que conformen la societat actual. Així, els seus relats participen de tot això: l'ambientació urbana, l'ús de personatges esquemàtics i anònims, i l'aparició d'elements absurds i fantàstics.