La narrativa catalana contemporània i l'obra de Quim Monzó
La narrativa actual
Després de la mort de Franco, el català aconsegueix la cooficialitat i l’entrada progressiva en el sistema docent.
La dècada dels 70
Durant la dècada dels 70 es produeix la incorporació de nous models culturals i teòrics, acompanyada per la pràctica de noves tècniques experimentals d’escriptura. Dins d'aquest període es distingeixen principalment dues formes de fer novel·la:
- La novel·la del canvi: Es caracteritza pel trencament de la divisió tradicional dels gèneres literaris i l’alteració de la norma narrativa mitjançant procediments transformadors i transgressors, tals com la manipulació del codi textual i la postulació de temes ideològics oposats a l’ordre vigent.
- La novel·la realista evolucionada: Planteja històries comprensibles emprant un llenguatge intel·ligible. Pretén recuperar la infantesa i la societat preindustrial desapareguda, promovent al mateix temps la recuperació de l’idioma.
Els anys vuitanta, noranta i l'actualitat
Durant els anys vuitanta i noranta, la consolidació de l’ensenyament del català, l'impuls del sector editorial i la progressiva normalització de la llengua permeten l’aparició de nous gèneres novel·lístics.
En els últims anys, la narrativa es caracteritza per una gran disparitat de temàtiques i estils, així com per la coincidència d’escriptors de generacions diferents en l'esfera pública.
Quim Monzó
Quim Monzó és autor, a més d’articles periodístics, de traduccions i de novel·les, de diversos reculls de contes en els quals actua com un observador càustic i lúcid del món actual.
La seua narrativa és un reflex fidel de la societat contemporània, ja que dona compte dels canvis frenètics que afecten totes les esferes de les nostres vides, mostrant una atracció especial pels conflictes sentimentals.
Trets estilístics i recursos literaris
Els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben: aparentment es llegeixen amb facilitat, però amaguen un acurat ús de diversos recursos. Aquestes eines literàries estan posades al servei de la seua crítica social i, alhora, doten el discurs d’una gran expressivitat, humor i provocació:
- Onomatopeies: dotades d'un gran valor descriptiu.
- Incisos freqüents: intercalats entre comes, parèntesis o guions.
- Neologismes: creació de noves paraules a partir d’altres idiomes o marques comercials.
- Intertextualitat: deformació i manipulació de mites i d’històries prèvies.
- To càustic: ús constant de la ironia i fins i tot del sarcasme.
- Figures retòriques: presència continuada d'hipèrboles i metàfores.