La narrativa catalana dels anys setanta: canvi social, experimentalisme i realisme
La narrativa catalana dels anys setanta
Als anys setanta del segle passat es viuen els darrers moments del franquisme, un estat general d'agitació política i estudiantil, la mort del dictador (1975) i les primeres passes cap a la democràcia parlamentària: s'aproven la Constitució (1978) i els estatuts d'autonomia (Catalunya, 1979; País Valencià, 1982), que recuperen els òrgans d'autogovern i reconeixen el caràcter oficial del català, i es produeix un avanç en el procés de normalització lingüística i de descolarització en valencià (Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, 1983).
Els autors dels setanta estaven marcats per tots aquests canvis sociopolítics, especialment per les conseqüències del Maig francès del 1968 i per l'agonia de la dictadura franquista. Montserrat Roig, Terenci Moix, Carme Riera... van iniciar el camí cap a la normalitat literària, van oblidar la guerra i la postguerra i van començar a tractar temes quotidians, a narrar les noves experiències que vivien: el món universitari, els nous mitjans de comunicació, les experiències amb la droga i el sexe, etc.
La novel·la de trencament
Les tècniques narratives clàssiques (espai, argument, personatges, plantejament-nus-desenllaç...) s'abandonen i apareix una novel·la de trencament o novel·la de canvi, en què té més importància la forma que el contingut, i en què s'adopten noves formes expressives i estructures narratives.
Temes predominants
Pel que fa als temes, hi predominen:
- Els problemes de personatges joves en ambients urbans.
- La crítica política i l'exigència de llibertat (la condemna del franquisme).
- La reivindicació dels valors contraculturals: l'exaltació de la marginalitat, de la joventut i de la llibertat sexual, la defensa de l'homosexualitat...
- El desig de modernitat i d'universalisme.
Mostra d'aquest experimentalisme narratiu són El dia que va morir Marilyn (1969), de Terenci Moix; Assaig d'aproximació a «Falles Folles Fetes Foc» (1974), d'Amadeu Fabregat; Ramona Rosbif (1976), d'Isa Tròlec, o L'anarquista nu (1979), de Lluís Fernàndez.
El corrent realista
També en aquesta dècada apareix un corrent realista caracteritzat per les històries verosímils narrades amb un llenguatge popular sobre les classes baixes més desfavorides. És una crítica de la injustícia que es viu durant l'última etapa de la dictadura franquista. És el cas d'obres com El bou de foc (1974) i Els cucs de seda (1975), de Joan Francesc Mira, o Rondalla del retorn (1978), d'Emili Piera.