Narrativa catalana després de la Guerra Civil: de la censura a la postmodernitat

La narrativa catalana després de la Guerra Civil

Context sociopolític (guerra civil a 1939): El juliol de 1936 l'exèrcit espanyol va alçar-se contra el govern de la Segona República. Així comença la guerra entre republicans i feixistes. El 1 d'abril de 1939 la Guerra Civil s'acaba i comença una nova etapa política, socioeconòmica i cultural marcada per la repressió i la imposició d'un règim no democràtic.

En aquest context, els nostres escriptors no tenen altres opcions que l'exili, el silenci o escriure en castellà, de manera que es trenca la continuïtat de la literatura de la nostra llengua. La narrativa fou el gènere que més va patir la censura, ja que requereix editorials que tinguin permís per publicar i capital per fer-ho.

Fins al 1946 no es van concedir els primers permisos per publicar en català. El 1947 es van convocar els premis Joanot Martorell de novel·la i Víctor Català de narrativa curta, amb la finalitat de fomentar el conreu i el recull públic i lector. Però no va ser fins al 1960 que les empreses van apostar decididament per la publicació de novel·les en català i pel recobrament del contacte amb el públic.

Tipus de narradors

• Narradors tradicionals: segueixen la tradició de la novel·la d'anàlisi psicològica anterior a la Guerra Civil, s'incorporen experiències personals o col·lectives de la història recent i algunes innovacions europees o americanes (Mercè Rodoreda).
• Narradors realistes: escriuen obres realistes i pretenen donar testimoni de la realitat i denunciar injustícies socials. Alguns tècnicament són tradicionals, altres incorporen tècniques objectivistes i conductistes de Nord-amèrica o autors francesos.
• Narradors imaginatius: fan narrativa imaginativa, mons fantàstics, màgia i l'inesperat (Enric Valor i Pere Calders).
• Narradors experimentals: preocupats per assajar procediments innovadors i provar tècniques diferents (Manuel de Pedrolo).

Narrativa dels anys 70 a l'actualitat

A finals dels anys 70 s'instal·la una nova etapa: la postmodernitat. La societat ha perdut la confiança en poder canviar el món i, com a resposta, adopta una actitud hedonista, consumista i individualista.

En aquest context, la situació narrativa a casa nostra en les quatre darreres dècades ha millorat respecte als anys de postguerra: ha augmentat el nombre de narradors, de públic, de premis literaris i s'ha desenvolupat una sòlida infraestructura editorial.

La dècada dels 70 destaca per la novel·la de trencament, que s'allunya de les tècniques clàssiques. El que interessa és com es conta, per tant els escriptors busquen formes expressives i estructures noves. Pel que fa al contingut, predominen els ambients urbans i la problemàtica dels personatges joves com a mostres de rebel·lia.

Aquesta literatura forma part del que s'anomena contracultura: formes culturals noves que s'allunyen de la cultura i l'art oficials. Es produeix una eclosió narrativa en tot el territori lingüístic (Amadeu Fabregat, Joan Francesc Mira).

Durant els anys 80 i 90 retorna formes narratives més clàssiques. Es revaloritza la importància dels personatges, un argument ben travat i més desenvolupat. Torna així la narrativa de gènere (policíaca, ciència-ficció...) (Jaume Fuster i Ferran Torrent).

També apareix el realisme brut o costumisme urbà, influït per Nord-amèrica, que retrata les contradiccions de la societat capitalista actual i mostra una societat urbana burgesa, conformista, desigual i consumista (Quim Monzó).

Narrativa més recent

Destaquen els escriptors nascuts després del 70, que es caracteritzen per l'inconformisme, una narració de caràcter fragmentari, l'ús d'internet i dels seus blogs per rebutjar la literatura convencional i comercial, l'exit i la difusió de la nostra literatura, com La pell freda d'Albert Sánchez Piñol.

La continuïtat dels descriptors de generacions anteriors (Quim Monzó, Josep Lozano). Altres se centren més en el problema de l'individu que en els problemes identitaris de la societat valenciana (Silvestre Vilaplana).

Manuel de Pedrolo

L'obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura contemporània. Amb més d'un centenar de títols publicats, Pedrolo ha conreat pràcticament tots els gèneres literaris i ha treballat una gran multiplicitat de temes i tècniques.

Entre 1958 i 1963, va escriure un total de 13 obres teatrals centrades en la temàtica de l'autenticitat, el sentit de l'existència i la llibertat, analitzada des de diferents angles, amb coincidències tècniques, formals i estilístiques que permeten relacionar-les amb l'anomenat teatre de l'absurd.

• Cruma: Pedrolo va plantejar l'autenticitat de l'home des de premisses heideggerianes, segons les quals, com més autèntic és l'home, més incapaç es mostra de comunicar-se amb el món exterior.
• Homes i No: tracta la rebel·lió d'una parella jove contra el conformisme heretat.
• Situació bis, Darrera versió per ara i L'ús de la matèria: reflexionen sobre la llibertat des d'una òptica més genuïnament política i social.

Sorgit de la necessitat d'exposar una situació col·lectiva de repressió, el seu teatre, per tal de burlar-se de la censura franquista, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeti localitzar-ne l'acció: les seves peces no tenen ni geografia ni història i defugen la reproducció anecdòtica de la realitat. Els personatges són símbols o encarnen actituds que l'autor enfronta a situacions límit, des d'un plantejament existencialista. Més que no pas el qualificatiu d'absurd, Pedrolo reivindicava per a la seva obra el de teatre de l'abstracte.

Quim Monzó

Quim Monzó, nascut a Barcelona, ha publicat nombroses novel·les, contes i llibres amb reculls d'articles periodístics seus, i també ha traduït obres d'importants autors estrangers. A més, les seves obres han estat traduïdes a més de vint llengües i ha guanyat diversos premis literaris.

Les seves freqüents col·laboracions als mitjans de comunicació (televisió i ràdio) han contribuït a fer-lo un dels autors catalans més populars. Les seves narracions curtes reflecteixen la nostra societat actual perquè destaquen els aspectes més ridículs de la vida quotidiana des d'un punt de vista gens innocent, com a Uf, va dir ell.

D'altra banda, en el llibre de contes L'illa de Maians (No tinc res per posar-me, Halitosi) indueix el lector a reflexionar sobre la societat consumista actual, la falta de valors, les manies i paranoies urbanes, la tirania de les màquines, etc., usant l'humor àcid.

Pel que fa als seus recursos literaris, Monzó és un escriptor que barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric, i l'altre, fantàstic i grotesc. Té una voluntat de renovació formal i temàtica. Sap jugar de manera virtuosa amb les paraules i usa la ironia i fins i tot el sarcasme.