Narrativa europea i catalana del segle XX: psicologia, postguerra i postmodernisme
La narrativa del segle XX
La literatura del segle XX incorpora les novetats tècniques de la novel·la europea i nord-americana. Mentre que la literatura del segle XIX, i més concretament el realisme, es basava en la premissa que tot era explicable i comprensible, la literatura del segle XX renuncia a donar una única explicació del món (corresponent a un narrador omniscient que ho sap tot) i proporciona perspectives particulars de personatges concrets (narracions en primera persona).
Cobra importància la psicologia dels personatges, teoria psicològica que més influència té en la nova narrativa. La tècnica literària més innovadora en aquesta època és el monòleg interior, que presenta el discurs interior d’un personatge que es parla a si mateix, es fa una autoradiografia, ofereix un testimoni personal de la història, s’allunya de la crònica realista per a aproximar-se al relat íntim i personal, autobiogràfic i fins i tot líric.
Narrativa catalana
El Grup de Sabadell i la postguerra
La postguerra es caracteritza per una absència quasi total d’infraestructura editorial a causa de la repressió franquista, que prohibeix tota llengua que no siga el castellà i, a més, imposa censura literària sobre les obres publicades.
El resistencialisme literari
El resistencialisme literari concep la literatura com un mitjà de preservació de la identitat catalana i li atorga un caràcter simbòlic. Els màxims símbols de la identitat nacional són la llengua i la literatura.
Tendències literàries
Novel·la psicològica
Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda: èmfasi en el món interior dels personatges, més que en l’acció.
Realisme objectivista
Josep M. Espinàs, Teresa Pàmies i Estanislau Torres: interès pel context històric i polític i pel present, sovint amb una actitud de denúncia de les injustícies. El realisme tradicional perviu en l’obra d’Enric Valor.
Literatura fantàstica, humor i ironia
Pere Calders, Joan Perucho, Jordi Sarsanedas i Manuel de Pedrolo: tendència oposada a l’anterior, ja que posa èmfasi en els aspectes irracionals, l’absurd i la fantasia.
Continuïtat i experimentació
Continuació de l’obra narrativa de les escriptores i escriptors de postguerra, com Mercè Rodoreda i Manuel de Pedrolo. Narrativa experimental que es fa ressò dels moviments socials que sorgeixen al llarg dels anys 60 i 70: pacifisme, feminisme...
Etapa actual
La literatura catalana deixa de tenir un caràcter resistencialista com a símbol d’identitat. La seua característica principal és l’eclecticisme: es cultiven tots els gèneres narratius, i els corrents literaris més clàssics (realisme) conviuen amb els més experimentals.
Postmodernisme
Corrent estètic caracteritzat per:
- Desaparició de la frontera entre alta cultura i cultura de masses.
- Fort caràcter intertextual.
- Metaficció: ruptura de la barrera entre ficció i realitat.
- Autoficció: s’esborra la frontera entre fets i ficció.