Noucentisme: context, estètica i autors clau de la literatura catalana

Context del noucentisme

El noucentisme és un moviment cultural d'abast polític iniciat a Catalunya a principis del segle XX. La seva trajectòria està molt lligada a la d'un partit polític, la Lliga, amb el qual la burgesia catalanista aconsegueix la direcció política de Catalunya. Amb l'objectiu de construir un país autònom, liberal, culte i cosmopolita, és a dir, estructurat d'acord amb els patrons burgesos de l'Europa occidental.

Els noucentistes es consideraven intel·lectuals més que no pas artistes, i van decidir col·laborar amb els polítics burgesos amb una actitud més pragmàtica. Encara que s'oposaven als modernistes, compartien amb ells el mateix objectiu: la necessitat de transformació cultural de la societat. Els noucentistes, però, van optar per transformar-la des de les institucions, mitjançant una aliança amb la burgesia que fes possible un conjunt de reformes necessàries, orientades a la reivindicació d'autonomia política dins de l'Estat.

Iniciatives principals

• Transformar les plataformes de base, és a dir, els mètodes d'ensenyament i la vida cultural, acadèmica i universitària. Es van crear escoles i tota una xarxa de biblioteques populars i museus.
• Crear una llengua literària pura, flexible i normativitzada.
• Recuperar per a la literatura catalana totes les etapes culturals que havia viscut la literatura europea.

L'inici del noucentisme se sol situar el 1906, any en què coincideixen tres fets significatius:

• L'aparició dels articles del Glosari d'Eugeni d'Ors, principal ideòleg i divulgador del noucentisme. Amb el pseudònim Xènius, des del diari La Veu de Catalunya pretén impulsar una filosofia autòctona catalana, en connexió amb el pensament europeu.
• La publicació d'Els fruits saborosos de Josep Carner, el poeta del noucentisme que confereix modernitat i prestigi a la poesia catalana.
• La publicació de La nacionalitat catalana d'Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya del 1914 al 1917, el polític que facilita des de les institucions el canvi sociolingüístic envers la recuperació cultural.

L'estètica i els escriptors noucentistes

Eugeni d'Ors, des del seu Glosari, anirà definint els valors estètics i ideològics del noucentisme:

• Civilitat. La ciutat va esdevenir el centre d'atenció, el projecte de futur col·lectiu que haurien de dirigir els intel·lectuals. Calia neutralitzar els conflictes progressius i harmonitzar les diferents classes socials en un mite de perfecció i cultura.
• Classicisme i mediterranisme. El món clàssic, en contraposició amb l'Edat Mitjana i el Romanticisme, proporcionava models de comportament i literaris; l'harmonia, la serenor, l'objectivitat o la perfecció formal en són exemples. Es reivindicaven les cultures mediterrànies (Grècia i Roma) com a forma de vida.
• Arbitrarisme. Es rebutjava l'espontaneïtat dels modernistes i s'optava per la perfecció en la forma d'expressió, pel domini de l'ésser humà per sobre de la natura.
• Imperialisme. La ideologia noucentista es propugnava com un model que calia imitar per aconseguir el seu ideal de societat.

Quant al conreu dels gèneres literaris, els noucentistes van preferir la poesia i l'assaig a la novel·la, ja que en la poesia és important la perfecció formal i s'adiu més amb el criteri de l'arbitrarisme. L'assaig també va ser abundant, perquè els noucentistes volien donar a conèixer el seu ideari a través de la premsa i les revistes. En canvi, el teatre i la novel·la van ser poc treballats.

Eugeni d'Ors

L'escriptor Eugeni d'Ors (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) es va doctorar en Dret i en Filosofia i Lletres, i va ser membre de diverses institucions amb càrrecs molt influents: secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans, director de l'Escola de Bibliotecàries i director d'Instrucció Pública de la Mancomunitat de Catalunya. El 1920 va abandonar els seus càrrecs a les institucions catalanes i el 1923 es va instal·lar a Madrid, on va col·laborar en diversos diaris conservadors, entre els quals destaca el diari ABC.

La participació d'Eugeni d'Ors en el món cultural català va ser breu però molt intensa: com a principal ideòleg del noucentisme, amb el pseudònim de Xènius va publicar a les pàgines de La Veu de Catalunya el seu Glosari, una sèrie de comentaris i reflexions breus de gran diversitat temàtica. Altres obres seves són La Ben Plantada (1911), Tina i la guerra gran (1914), Gualba, la de mil veus (1915), Oceanografia del tedi (1916) o La vall de Josafat (1916).

La Ben Plantada és una obra de caràcter simbòlic, en què la protagonista, Teresa, esdevé un mite: no només l'ideal femení, sinó també el conjunt de les doctrines estètiques, filosòfiques i polítiques del moviment noucentista. L'obra parteix de la idea, d'arrel romàntica, que identifica la dona i la pàtria: Teresa és, doncs, la personificació de la Catalunya ideal que propugnaven els noucentistes. Un ideal que es plasmava en els valors esmentats més amunt: la civilitat oposada al ruralisme, l'arbitrarisme de l'art oposat a l'espontaneïtat, el classicisme mediterrani oposat al Romanticisme. Estilísticament, la prosa d'Eugeni d'Ors és meticulosa, precisa, i intenta elevar l'anècdota a la categoria de símbol, de model.

Josep Carner

Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970) fou l'escriptor més destacat del noucentisme. Ja de jove es va integrar en els ambients periodístics: als dotze anys va començar a enviar, d'amagat dels seus pares i utilitzant diferents pseudònims, articles i poemes a la revista setmanal L'Aureneta. Als quinze anys va guanyar el primer accèssit a la Viola d'Argent, en els Jocs Florals de Barcelona. Es va llicenciar en Dret i en Filosofia i Lletres, va ser redactor de La Veu de Catalunya, director de diverses revistes (Catalunya, 1903-1913, i Empori, 1907) i membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, on va col·laborar amb Pompeu Fabra en la tasca de depuració i enriquiment del lèxic. Cap al 1921 es va dedicar a la diplomàcia. Durant la Guerra Civil es va mantenir fidel a la República i es va establir a Brussel·les. El 1939 se'n va anar a Mèxic fins al 1945, any en què va tornar a Brussel·les, on va continuar com a professor a la Universitat Lliure i al Col·legi d'Europa de Bruges.

L'obra de Josep Carner es caracteritza per la varietat i per l'amplitud, amb gèneres diversos: el teatre, la narració, l'assaig i, sobretot, la poesia. El Llibre dels poetes (1904) té influència modernista; hi és present la ironia, element característic de la seva obra. Amb el Primer llibre de sonets (1905) i el Segon llibre de sonets (1907), imposà la forma estròfica en el món literari. En Els fruits saborosos (1906), obra que el va consagrar com a membre destacat del noucentisme, amb un estil alhora familiar i solemne, recorre el cicle temporal de la vida humana, i empra les fruites com a símbols de la infantesa, maduresa i vellesa. És un llibre en què té molta importància l'element plàstic i sensual (musicalitat, color, gust). També publicà Verger de les galanies (1911), Les monjoies (1912), Auques i ventalls (1914) i Bella terra, bella gent (1918). Els seus poemes, de vegades irònics, de vegades realistes, segueixen i consoliden l'ortodòxia noucentista.

Les composicions d'El cor quiet (1925) i La primavera al poblet (1935) adquireixen un to més humà i s'alliberen de preciosismes formals. La producció de postguerra continua la línia iniciada amb El cor quiet: s'hi traspua el Carner reflexiu, l'home que sent l'enyorança i la solitud, que té por de la mort i de l'oblit, però també l'home preocupat pel futur del seu poble i alhora esperançat (Llunyania, 1952; Absència, dins Obres completes, 1957). És, en definitiva, una poesia que oscil·la entre l'angoixa i la recança, d'una banda, i l'exaltació de la vida i la terra, de l'altra.

Les avantguardes a Catalunya

Els moviments d'avantguarda es van concretar en la nostra literatura en una reacció contra el classicisme, la mesura i la pretensió d'objectivitat del noucentisme. Tanmateix, les avantguardes hi van tenir un desenvolupament fragmentari, amb poca cohesió i escassa continuïtat, a causa de l'arrelament de l'ideari noucentista, l'acord dels escriptors noucentistes amb l'ordre social burgès, l'aïllament dels avantguardistes i l'evolució posterior d'aquests autors.

Durant la primera etapa (1916-1925), l'aparició de l'obra de Joan Salvat-Papasseit a Barcelona, les primeres publicacions de Josep Vicenç Foix, Joaquim Folguera i Josep Maria Junoy, entre altres, van iniciar l'estètica futurista. A partir de 1925 i fins a la Guerra Civil, es va produir l'esclat més important de l'avantguardisme català. Es tractava d'un grup d'artistes amb un marcat caràcter d'agitació cultural (Salvador Dalí, Lluís Montanyà, Sebastià Gasch), que actuaven com a revulsiu social mitjançant la provocació. El 1925 es va publicar un article de Josep Vicenç Foix a la Revista de Poesia en què proposava el surrealisme com a alternativa. Una altra revista, L'Amic de les Arts, en què també va col·laborar Federico García Lorca, va ser un dels canals més importants de difusió del surrealisme.

Joan Salvat-Papasseit

Periodista i poeta introductor de l'avantguardisme (Barcelona, 1894-1924). Fill de família obrera, es va quedar orfe de pare als set anys i va viure part de la infantesa en un asil. De jove va entrar en contacte amb cercles anarquistes i va col·laborar en revistes d'aquest signe polític. Va fundar i dirigir Un enemic del poble (1917-1919), que pretenia la subversió espiritual. El seu primer llibre de poesia va ser Poemes en ondes hertzianes (1919), on s'endevina la influència de Marinetti i Apollinaire. Hi combina admiració davant el futur, els invents, les màquines i la poesia visual amb els paisatges propers al seu entorn vital, la Barceloneta. El 1920 va defensar el primer manifest futurista català, titulat Contra els poetes amb minúscula. Morí de tuberculosi als trenta anys.

A L'irradiador del port i les gavines (1921) mostra el paisatge obrer del port, i a Les conspiracions (1922) fa una exaltació de Catalunya amb formes poètiques més pròximes a la cançó tradicional que a l'avantguardisme. També va publicar La gesta dels estels (1922) i El poema de la rosa als llavis (1923), llibre d'un lirisme sensual que planteja la relació amorosa com una relació entre mestre i aprenent.