Poesia actual catalana i renovació teatral: característiques, autors i tendències
Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual
La literatura, l’art i el pensament filosòfic de finals del segle XX han estat dominats pel que la crítica ha anomenat postmodernisme. Distingim unes tendències clares i definides.
a) Dècada dels setanta
En la dècada dels setanta, els poetes més veterans van continuar escrivint poesia realista i compromesa, com és el cas de Miquel Martí i Pol, a Catalunya, i Lluís Alpera i Maria Beneyto, al País Valencià.
b) Anys setanta i noves tendències
També en els anys setanta del segle XX, la recuperació de l'obra de J. V. Foix i la publicació de dos llibres cabdals van inclinar la poesia catalana cap al simbolisme i l'experimentalisme: Els Miralls (1970), de Pere Gimferrer, i Poesia rasa (1970), de Joan Brossa.
S’obri camí una nova generació de poetes caracteritzats per l’antidogmatisme i la concepció del poema com un discurs autònom que es regeix per les seues pròpies regles. Es tracta, entre altres, dels catalans Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal o Pere Gimferrer; els valencians Jaume Pérez Muntaner, Vicent Salvador, Fina Cardona, Salvador Jàfer, Josep Piera, Gaspar Jaén i Marc Granell; o Miquel Àngel Riera, a les Illes Balears.
Anys vuitanta
Durant els anys vuitanta la poesia continuà, si fa no fa, amb els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del “jo”, a través de la suma de vivències personals, i conceben la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d’experiències personals. Definitivament s'acceptà el mestratge de tots els grans poetes del segle XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés i Pere Quart.
c) Anys noranta
Als anys noranta el panorama poètic està dominat per l’eclecticisme. Els poetes abandonen la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social i tendeixen a l'autobiografia i a la intimitat. Sovint manifesten un acusat escepticisme.
La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho (14-15)
Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 - Osona, 2003) va ser poeta (juntament amb Estellés, un dels que més ha connectat amb el públic), traductor, cantautor i, a més, candidat al Premi Nobel l’any 1999.
La seua poesia de qualitat no s’entén sense el seu compromís amb el poble, la seua condició obrera (com a escrivent a la fàbrica tèxtil La Blava, de Roda de Ter) i una malaltia, l’esclerosi múltiple, que l’acompanyarà tota la vida.
La seua poesia té un caire autobiogràfic: els primers llibres, La fàbrica (1958-1971) i El poble (1966), inclouen poemes que tradueixen el món immediat que l’envolta i que ell coneix tan bé (els treballadors de la fàbrica, les dones que fan la feina de casa, els jubilats...). Aquesta és una etapa marcada per una estètica més realista i una clara preocupació social; de vegades els seus temes vénen condicionats per la seua malaltia i són la solitud, l’angoixa i la presència de la mort: Vint-i-set poemes en tres temps.
En una segona etapa, caracteritzada per una poesia més intimista, l’autor reflexiona sobre la seua situació personal, condicionada per la seua malaltia, que comença a fer-se evident cap als anys setanta. En aquest període, la poesia esdevé la “mestra” (símbol molt utilitzat pel poeta) que comunica el món interior amb l’exterior.
Superada aquesta etapa, es renova amb l’actitud d’agafar-se a la vida i d’apostar clarament pel futur amb optimisme: Quadern de vacances. En aquest context de represa vital, al final dels anys setanta, publica Els bells camins i un llibre de poesia amorosa, Estimada Marta, obra dedicada al seu nou amor, un segon matrimoni després de la mort de la seua primera esposa.
En els llibres que publica durant els anys noranta, la poesia presenta un nou tombant, definit pel desconcert, el desencís i la inseguretat. A Llibre de les solituds fa una reflexió crítica sobre el país en el vessant polític i social.
Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys setanta
Si durant la II República espanyola (1931-1939) es va recuperar certa normalitat en l’ús de la nostra llengua i literatura, durant la postguerra, la dictadura controlava totalment l’activitat teatral i imposà el teatre en castellà. A partir de 1946, el franquisme començà a autoritzar algunes obres en la nostra llengua. A Catalunya, les primeres obres de companyies professionals seguien els models i les formes dramàtiques més tradicionals del repertori de postguerra. Tanmateix, a València es viu una situació de diglòssia: teatre culte en castellà i teatre humorístic i popular en valencià; el sainet era l’estrella.
Segona meitat dels anys cinquanta i primeria dels seixanta
Al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta i la primeria dels seixanta, la renovació va provenir de fonts i plataformes diferents de les estrictament professionals o comercials: d’una banda, tenim textos teatrals d’escriptors com Josep Palau i Fabre o Llorenç Villalonga; d’altra banda, es van fundar plataformes teatrals com l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955) i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (1960). La primera aconseguí dur endavant una programació i uns mètodes de treball rigorosos.
En l’àmbit valencià, la renovació teatral vingué d’organismes com l’Ateneu Mercantil de València, la Secció de Teatre de la Lo Rat Penat i l’Aula Ausiàs March de la Universitat de València.
Durant els anys seixanta, en els cercles universitaris es comença a fer un nou teatre independent que buscava un públic amb cert nivell cultural. Aquest teatre seguia els nous corrents europeus: el teatre avantguardista, el surrealista i l’absurd.
En els anys seixanta es va crear el Premi Josep Maria de Sagarra que, juntament amb altres premis, va servir de plataforma a dramaturgs joves.
Anys setanta
En els anys setanta apareixen grups que ofereixen espectacles amb noves tècniques dramàtiques: els directors tindran més protagonisme que els autors, l’expressió corporal i la imatge més que la paraula, es potenciaran les tècniques de treball col·lectiu i desapareixeran les fronteres entre sala i escena. Les companyies teatrals que podem destacar són Els Joglars, dirigits per Albert Boadella.
Quant als autors, els dramaturgs més importants són Josep M. Benet i Jornet.