La poesia catalana de la postguerra a finals dels anys 70: evolució i tendències
Tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70
La poesia catalana ha estat el gènere que ha assolit les lletres contemporànies un nivell més gran des de la Renaixença. Són diverses les causes i segurament la principal és l'anomalia sociolingüística que la llengua catalana ha hagut de patir des del segle XVI ençà, sempre amenaçada per l'avanç del castellà.
La Renaixença literària va néixer el 1833 amb el poema La pàtria de Bonaventura Carles Aribau, i va gravitar sobre el gènere poètic. No serà fins ben avançat el Modernisme que la prosa narrativa i l'assaigística assoliran un nivell comparable. El Noucentisme implica el retorn a la valoració de la poesia com a gènere hegemònic en els anys 20-30; l'arribada de la Guerra Civil implica de nou una involució d'aquesta valoració per motius polítics.
La postguerra
Durant el període de postguerra la poesia experimenta una sobreterminació identitària, com a gènere representatiu de les essències nacionals en un moment en què estaven amenaçades per la imposició de la llengua i la cultura castellanes. Té un caràcter autònom i subjectiu, i es troba amb dificultats editorials per raons de mercat i de censura.
L'evolució posterior de la literatura ha propiciat de nou un desenvolupament de la prosa i el teatre que ha equilibrat el predomini poètic, configurant un panorama literari ric i equilibrat. Aquest portal recull la poesia amb la voluntat d'oferir una mostra representativa de la producció catalana dels darrers anys, partint de la generació de la postguerra.
La Guerra Civil espanyola marca de manera tràgica i profunda la història de l'Espanya contemporània. En el cas català i basc es van derogar els estatuts d'autonomia, i es van prohibir l'ús públic del català, el gallec i l'euskera.
Les tres etapes
Hi ha tres etapes:
La etapa de la postguerra, determinada pel final de la Segona Guerra Mundial
El govern de Franco va optar per disminuir les pràctiques repressives i per donar mostres d'una certa obertura, motivada en part per la pressió de les potències aliades. A partir del 1946 es reprèn la publicació en català, amb la inauguració de l'editorial Selecta i la incorporació d'altres com Janés. També és destacable l'exili a Amèrica, on es publiquen dos llibres: Nabí, de Josep Carner (1941), i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943). Es reivindica un major realisme.
La segona etapa (1945-1959)
Es caracteritza pel reconeixement del règim franquista en l'àmbit internacional, que posa fi a l'aïllament econòmic de l'etapa anterior. En l'àmbit català no es permeten ni traduccions ni revistes literàries. Ariel és la continuadora del model postnoucentista.
Cal fer esment a part de la situació del País Valencià, on Salvador Espriu aglutina al seu voltant tots els escriptors de preguerra. A inicis dels 50 arriba el relleu de la nova generació, formada al voltant de Xavier Benguerel i Miquel Martí i Pol, amb plantejaments estètics pròxims al simbolisme i a la reflexió existencial. A més, el fet determinant és la mort de Carles Riba el 1959, sovint presa com a data emblemàtica de l'acabament de l'hegemonia postsimbolista. També el 1963 apareix l'antologia Poesia catalana del segle XX.
Aquesta hegemonia del realisme històric coincideix amb l'etapa històrica del desarrollismo o de la liberalització.
La poesia posterior a la dècada dels 60
Presenta encara uns contorns imprecisos, tot i que en línies generals es pot observar un cert continuisme respecte a la del 70. Destaca el lloc central que hi ocupen la recerca simbolista i la metaliteratura, com les dutes a terme per poetes com Albert Roig, Guillem Viladot i Lluís Roda.
Esperem que, amb el temps, aquest portal de poesia catalana actual pugui créixer i donar cabuda a tots els noms importants que han hagut de quedar fora per raons d'espai.