Poesia catalana de la postguerra: Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu i Vicent Andrés Estellés
Miquel Martí i Pol
Miquel Martí i Pol va ser poeta, traductor i col·laborador musical. La seua obra poètica s’ha traduït a moltes llengües. La poesia té un caire autobiogràfic i es pot classificar en diverses etapes:
- Etapa metafísica: exposa diversos aspectes de la crisi religiosa que patia, com es veu en El fugitiu.
- Etapa realista: deixa de preocupar-se pel seu jo i s’interessa per allò que l’envolta, com en La fàbrica, on retrata la vida de l’obrer en condicions molt dures de treball. Apareixen persones concretes que tracta amb tendresa, amb un llenguatge directe i assequible.
- Etapa interiorista: comença a patir una malaltia, i això l’ajuda a enfrontar-se amb ell mateix i a interessar-se pel propi coneixement profund, a Vint-i-set poemes en tres temps, on tracta la solitud, l’angoixa i la presència de la mort; la lluita entre l’home que vol viure i el cos que no respon.
- Etapa de represa vital: s’agafa la vida, afronta el futur amb optimisme i vitalisme. També conrea la poesia amorosa.
- Els anys 90: presenta el desconcert, el desencís i la inseguretat. Reflexiona sobre la política, la societat i la vida col·lectiva en el llibre Les solituds.
Quasi tota la seua obra s’ha publicat en tres volums: L’arrel i l’escorça, El llarg viatge i Amb vidres a la sang.
Ha tingut una gran ressonància social i ha estat estimat pel poble català perquè la seua poesia és sincera i comunicativa. En aquesta ressonància ha contribuït amb Lluís Llach.
Salvador Espriu
Salvador Espriu va ser un dels escriptors més importants de la postguerra i un dels poetes més destacats de la nostra literatura. A la poesia simbolista pertany la seua primera obra poètica, Cementiri de Sinera, una elegia del món destruït per la guerra, que identifica amb Sinera, símbol de la seua pàtria. També hi pertanyen obres com Les hores i Mrs Death, El caminant i altres, marcades per un simbolisme intens. Així, la poesia d’Espriu és essencialment simbòlica. De vegades els símbols són fàcils d’entendre, però d’altres són molt difícils perquè procedeixen de la vasta cultura.
En tots aquests llibres s’insisteix en l’angoixa i la solitud que envolten l’home i, alhora, s’hi expressen les tensions del poeta amb el seu poble. Amb La pell de brau assoleix una poesia més referencial i directa. S’inscriu en el realisme i és una reflexió moral sobre el drama d’Espanya, amb una exhortació a la rebel·lia per aconseguir una convivència pacífica.
En definitiva, l’obra poètica d’Espriu es caracteritza per ser una poesia de símbols, sense donar massa importància a la musicalitat, per la presència de la mitologia mediterrània, per la reflexió sobre la mort i el més enllà (amb molta ironia) i, finalment, per la preocupació pel destí de Catalunya.
Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés va estudiar Periodisme i va treballar al diari Las Provincias. És considerat un dels màxims renovadors de la poesia contemporània i, pels temes que tracta, és un autor absolutament representatiu de la postguerra. De les estètiques poètiques d’aquesta època (simbolista, d’avantguarda i realista), Estellés es vincula a aquesta última.
La seua obra és una crònica dels moments històrics que viu; és una poesia política, de denúncia social, com podem veure en Llibre de Meravelles (1971). El poeta fa una reflexió profunda sobre la mort i sobre l’estat miserable de la postguerra. Aquesta obra és un testimoniatge, una crònica de la realitat.
Els temes que tracta són universals, però Estellés els dóna un to lúdic i divertit, en un marc constituït per objectes i comportaments quotidians, amb els esdeveniments que afecten el poeta cada dia, com en Horacianes o L’amant de tota la vida. La reflexió existencial, l’efecte dolorós de la mort o les circumstàncies que marquen la condició humana apareixen en L’Hotel París.
Característiques del llenguatge
El llenguatge es caracteritza per ser poc acadèmic i culte alhora. És un discurs poètic, perquè evita el puro joc verbal, ple de recursos expressius propis del poble:
- La variant diatòpica queda palesa en les formes lingüístiques.
- L’ús abundant de diminutius.
- La sorpresa del lector davant de mots antipoètics i de comodins.
- Una poesia estilística, amb una elaboració retòrica visible en l’adjectivació i en la utilització de fórmules clàssiques.