La Poesia Trobadoresca: Codi de l'Amor Cortès, Gèneres i Comentari d'Obra

Comentari d'una composició trobadoresca i reflexió sobre l'ofici poètic

La primera estrofa del poema pretén provocar la sorpresa del lector —en el seu moment, de l'oient— amb l'afirmació que, aparentment, la veu poètica ha acomplert el seu desig. Si han desaparegut els problemes que representava la dificultat d'accedir a la dama estimada, i ja no li cal esmerçar-hi més esforç ni tem l'amenaça del marit, és senyal que hi ha un altre conflicte complementari que encara ha d'aparèixer.

La segona estrofa matisa l'acompliment absolut que estranyament suggeria l'inici del poema, perquè no pot dir el «nom» de l'estimada, i aquest és l'únic «contrast» a la seva felicitat absoluta. Que no pugui dir el nom i s'hagi de servir d'un «senyal» és lògic dintre el sistema de l'amor cortès, perquè dintre d'aquesta construcció literària no es persegueix pas el «divorci» de la midons perquè el jo poètic ocupi oficialment el lloc d'un nou marit, sinó l'enginy a l'hora d'expressar totes les variades possibilitats d'un amor que implica risc i aventura, no pas matrimoni i estabilitat.

És a la tercera estrofa que, subtilment, apareix el tema que acaba prenent el protagonisme en el poema. Quan diu que «qualsevol envejós» pretendrà negar la relació passional tan reeixida amb l'estimada, no es limita a citar un altre personatge tòpic dintre l'univers de la fin'amors, l'envejós o lausengier, sinó que remarca que la seva relació amorosa s'està fent pública segons la versió que la veu poètica ens dóna; aquesta versió remet al poema mateix o a d'altres que n'hagi fet amb anterioritat. A més, insisteix en la potència de la seva imaginació, on la seva estimada es presenta amb un extraordinari realisme. La seva pròpia imaginació i la difusió del que explica, que molesta els envejosos, formen, sumades, la poesia, com s'explicitarà a la quarta estrofa. Aquest és el veritable tema del poema.

La imaginació i el pensament constitueixen un àmbit extraordinàriament important, no només perquè allà apareix l'estimada quan no pot estar amb ella, sinó perquè és on es guanya el «jornal», atès que és poeta. La referència al propi ofici és significativament irònica: la veu de qui l'interromp li pregunta per què està preocupat i li proposa que surtin junts a distreure's (en la traducció, menys subtilment, se'l qualifica de «bon parafrast» per exigències de la rima). Ell respon que està ocupat, que fa poemes; aquest és el seu ofici. El poema n'és una celebració, raó per la qual s'insinua que les imatges d'acompliment amorós són més fruit de la seva habilitat poètica que no pas de la seva experiència real. Per això sorprenia la realització del desig d'una forma tan prematura ja a la primera estrofa.

L'última estrofa abans de les dues tornades fa més versemblant encara aquesta possibilitat. El fet que destaqui d'ell mateix com a poeta que «fa els poemes somiós», que ha escrit el poema i n'ha compost la música tot dormint, pot semblar una broma un pèl absurda, però també reforça la idea que allò de què parla ha estat creat exclusivament per la seva imaginació, sense cap referent extern imprescindible. S'observa així una ironia sobre el propi ofici de poeta i una ambigüitat sobre si el contingut del text el preexisteix.

Finalment, la primera tornada, esperable com a lloc d'aparició del «senyal» de l'estimada —en aquest cas, Na Sobrepreu—, presenta la demanda d'atenció habitual. La segona tornada devia formar part del poema amb motiu de fer-lo arribar a una destinatària real, la dama de Cardós. Inclou la referència a un altre dels mecenes del poeta i representa el fragment del text més clarament professional.

La poesia trobadoresca

La primera mostra d'expressió literària en llengua romànica la trobem en la poesia trobadoresca, nascuda al sud de França a finals del segle XI i conreada amb èxit per autors de procedències molt diverses fins al segle XIII.

• Lírica: era cantada i acompanyada de música.
• Profana: de caràcter no religiós, expressava temes universals com l'amor, el lament fúnebre o l'escarni.
• Culta: exigia un gran rigor formal, mètric i estilístic.

S'escrivia en una llengua artificial, una koiné basada en el provençal (dialecte de l'occità que era la llengua pròpia d'Occitània). El provençal va esdevenir un vehicle literari de prestigi acceptat per tots els trobadors, fossin d'origen francès (com Jaufré Rudel), català (com Guillem de Cabestany) o italià (com Sordel), entre els més de tres-cents cinquanta autors coneguts.

Des dels seus inicis, va conviure tant amb la poesia culta en llatí com amb la poesia popular, anònima i oral. El trobador era un autor cortesà que componia tant el text com la música per a un públic refinat, la qual cosa el diferenciava del poeta (autor en llatí) i del joglar (intèrpret que difonia composicions d'altri o tradició popular).

L'amor cortès o fin'amors

L'amor cortès (fin'amors en occità) és una concepció de l'amor noble i pur regida per convencions cavalleresques i feudals:

• Idealització de la dama: la dona cantada (anomenada sovint midons o domna) és noble, generalment casada, bella i virtuosa. Per protegir el seu honor, s'oculta rere un pseudònim o senyal.
• Personatges típics: conformen un triangle sovint adúlter entre l'amant (hom o trobador), la dama (midons), el marit gelós (gilós) i els espies o malparladors (lausengiers).
• Actitud de vassallatge: el trobador reprodueix la relació feudo-vassallàtica declarant-se servent submís i fidel de la dama.
• Sofriment i joia: l'amor no correspost genera un turment suprem, mentre que l'acceptació condueix a la joia màxima.

Gèneres trobadorescos

• Sirventès: poema de caire moralitzador, de sàtira personal o d'atac i defensa política. Emprava la melodia d'una cançó ja existent.
• Plany: cant fúnebre dedicat a la mort d'un personatge il·lustre o d'un protector.
• Debat poètic: discussió dialogada d'idees o temes amorosos entre dos trobadors (com la tençó o el joc partit).
• Pastorel·la: diàleg de seducció entre un cavaller trobador i una pastora.
• Alba: lament per la separació inevitable dels amants en clarejar el dia després d'haver passat la nit junts.
• Viadera: composició breu d'arrel popular i estructura paral·lelística, formada per sèries de dos versos amb rima pròpia.

La lírica trobadoresca a Catalunya

Entre els principals trobadors catalans destaquen Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany i Cerverí de Girona. A la Corona d'Aragó, la tradició trobadoresca i l'ús del provençal van perdurar amb vigor fins a l'arribada d'Ausiàs March al segle XV. Durant el segle XIV, autors com Andreu Febrer, Gilabert de Pròixita i Jordi de Sant Jordi escrivien en català impregnat de provençalismes, fruit dels intensos lligams històrics i de la proximitat lingüística entre l'àmbit català i l'occità.