Propietats textuals: adequació pragmàtica, registres i tipus de llenguatge
Les propietats textuals
Els textos han de complir les tres propietats que els defineixen com a unitat comunicativa que supera l'àmbit de la gramàtica oracional: l'adequació pragmàtica al context comunicatiu, la coherència semàntica i estructural i la cohesió sintàctica entre les unitats lingüístiques que l'integren.
L'adequació pragmàtica
És la propietat textual responsable de l'adaptació dels textos al context comunicatiu, que es defineix d'acord amb el camp, el mode, la intenció i el to. Per tant, un text és adequat si s'adapta al tema que s'hi tracta, al canal en què s'emet, a la intenció comunicativa que té i als interlocutors que hi participen.
Des del punt de vista lingüístic, l'adequació pragmàtica es manifesta en el text mitjançant la tria del registre lingüístic i també gràcies a l'ús de marques díctiques, que assenyalen les persones, l'espai i el temps en què es produeix la situació comunicativa.
Tipus de registre
Un registre és una modalitat de la llengua que presenta unes característiques lingüístiques pròpies d'un context o un àmbit d'ús determinat. Podem distinguir tres registres: formal, informal i estàndard.
El registre formal
És propi dels àmbits d'ús acadèmic, administratiu i, amb matisos, literari. En general, es caracteritza pel tractament especialitzat del tema (camp) a través d'un canal escrit monologat (mode) entre interlocutors que no mantenen una relació personal pròxima.
En l'àmbit acadèmic, el grau de formalitat pot variar segons el grau d'especialització en el tema que l'emissor presuposa en el receptor. Així, podem establir tres nivells:
- Nivell científic (receptor expert): especialització alta, amb abundància de citacions textuals, tecnicismes i formalitzacions, i un ús freqüent de termes especialitzats.
- Nivell didàctic (receptor semiexpert): especialització mitjana; es recorre a esquemes, gràfics i il·lustracions que completen la informació del text.
- Nivell divulgatiu (receptor no expert): grau d'especialització baix, adreçat a un públic divers i ampli, amb una formació general.
El registre formal en l'àmbit administratiu
Sol caracteritzar-se per la repetició de fórmules lingüístiques fixes (que em siga autoritzat...; Hem rebut de... la quantitat de... en concepte de...), pròpies de textos com la sol·licitud, l'expedient acadèmic, el certificat, el rebut, el decret, etc.
El registre formal en l'àmbit literari
També sol usar-se el registre formal, que es relaciona amb l'artifici i la necessitat de construir un discurs bell que complisca la funció estètica del llenguatge.
El registre informal
És el que s'utilitza fonamentalment en els àmbits d'ús familiars i privats. Es caracteritza pel tractament de temes generals a través d'un canal oral dialogat entre interlocutors que mantenen una relació interpersonal pròxima.