La Prosa Religiosa i Moralitzant a la Literatura Catalana Medieval

a) Prosa religiosa

I. Francesc Eiximenis

Objectiu

Va ser la instrucció religiosa dels seglars, és a dir, de la gent del carrer que estava en perill de desviar-se de les pautes d’una societat que trontollava i que posava en perill el dogma cristià. Això solament era possible si es trobava el punt d’equilibri entre la filosofia i la teologia medievals i els coneixements de les classes urbanes cultes. Eiximenis ho va aconseguir perquè va transmetre tots aquests coneixements de manera simple i plana. Va tindre, a més, un gran talent expositiu i pràctic i, sobretot, va saber perfectament els procediments per aconseguir ser llegit i comprés per una gran massa de lectors.

Obres

• Lo Crestià: el propòsit era presentar en tretze llibres “sumàriament tot lo fonament del cristianisme”, és a dir, fer una síntesi de la filosofia, la teologia i la religió cristianes.
• Lo llibre de les dones: tracta de la vida femenina i, especialment, dels vicis femenins. Ens dóna una visió total de la vida femenina del segle XIV, perquè abasta la infantesa, la joventut, el matrimoni, la viduïtat i la vida religiosa.
• Llibre dels àngels: és l’obra més llegida i traduïda d’Eiximenis en els segles XIV i XV. És un tractat d’angelologia escrit en un to planer, que pretén estendre el culte als àngels.

II. Sant Vicent Ferrer

Introducció

Tot i que no tingué mai cap tipus d’ambició literària, més bé al contrari, i de fet no va escriure cap lletra, Sant Vicent Ferrer ocupa un lloc destacat en la història de les lletres catalanes medievals, ja que dominà les tècniques del sermó medieval.

Característiques dels sermons

• Auditori i objectius: L’auditori d’aquestes predicacions era el poble menut, la gent senzilla de pobles i ciutats. Els sermons intenten commoure l’esperit de l’auditori i reformar uns costums socials considerats corruptes, per tal d’aconseguir un examen de consciència col·lectiu, que fera possible que la societat assumira amb plenitud les ensenyances de l’Església.
• Pervivència: La manera com ens han arribat aquests textos és singular. Alguns clergues de la seua companyia, acostumats a escriure amb rapidesa, s’encarregaven de prendre nota dels sermons. Després, les còpies eren confrontades, passades a net i posades en circulació. Per tant, el que ens resta dels sermons pronunciats per Sant Vicent és únicament un resum escrit desvirtuat.

Recursos teatrals i literaris

• Quan Sant Vicent explicava històries procurava dramatitzar-les, especialment en els diàlegs, en els quals feia inflexions de veu per tal d’imitar la manera de parlar dels diversos personatges.
• Altre recurs era allargar les vocals tòniques d’alguns mots per marcar el punt culminant d’un paràgraf: “Cooooooom?”, “Hooomes o dooones!”.
• Gesticulava d’una manera molt expressiva, per tal de fer més immediat allò que anava a explicar.
• Era un virtuós en l’ús de l’onomatopeia, emprada per reproduir frases, brogits, crits d’animals... per tal d’impressionar l’auditori i fer-lo riure.
• Moltes vegades, per fer més immediat el contacte amb el públic, feia interpel·lacions als oients utilitzant la segona persona del singular.
• Tendia al plor amb una extrema facilitat; així doncs, les llàgrimes eren un autre recurs de la seua tècnica oratòria perquè, com va escriure Joan Fuster: “sembla que commovia amb la seua pròpia commoció”.

III. Anselm Turmeda

Introducció

Tant Turmeda com Eiximenis i Sant Vicent Ferrer representen el crepuscle de l’Edat Mitjana, però amb una diferència singular: Eiximenis i Sant Vicent fan una literatura publicista de valors posats en tela de judici i, Turmeda, per contra, adopta una posició de dubte, escepticisme, distanciament i d’una certa amoralitat.

Obres

• Llibre dels bons amonestaments: es tracta d’un recull de bons consells en vers. Aquests amonestaments responen a una doble òptica: uns segueixen l’ètica moral cristiana, mentre que d’altres s’adiuen a la lluita per la supervivència de l’home en el món.
• La disputa de l’ase: el tema és un debat sobre la superioritat de l’home. L’ase rebat tots els arguments presentats per Turmeda i de vegades els capgira i ridiculitza aparatosament. D’aquesta obra, dissortadament, no hi ha cap text en llengua catalana. Malgrat la seua popularitat, els exemplars en català es van perdre, segurament com a conseqüència de la inclusió en el segle XVI d’aquesta obra en l’Índex de llibres prohibits per la Inquisició.

IV. Sor Isabel de Villena

Literata ocasional, però dona culta, ocupa un lloc de tancament de l’Edat Mitjana. Potser amb ella arribem a les últimes manifestacions d’un gènere que ha constituït una bona part de la literatura medieval i que té una importància molt decisiva: la prosa doctrinal de caràcter religiós. Sobretot al segle XIV, un percentatge dels textos literaris són producte d’una voluntat de proselitisme cultural, tal i com palesen els textos dels autors que hem vist abans.

Durant la seua vida religiosa, sor Isabel es va guanyar la fama de santedat i va reunir al seu voltant un nodrit grup d’escriptors que la veneraven per la seua cultura intel·lectual i li dedicaven les seues obres.

Obres

• Vita Christi: És una vida de Crist escrita amb el propòsit d’il·lustrar i edificar les monges del seu convent. La seua particularitat la trobem en el fet que inclou gran nombre de temes, trets i relats no continguts en els evangelis canònics i, en canvi, prescindeix d’un gran nombre de passatges que anomenen els quatre Evangelis. Aleshores, com els Evangelis li ofereixen poca matèria biogràfica, la cerca en fonts extracanòniques: dels evangelis apòcrifs i de la tradició piadosa. Essencialment, hi ha dos nuclis que l’interessen: el naixement i la infantesa de la Mare de Déu i des de la passió de Crist fins a l’assumpció de Maria.

b) Prosa moralitzant

L'Humanisme

És el nom amb què és conegut el corrent que promulgava el renovellament dels estudis filològics clàssics, que es va iniciar a Itàlia el segle XIV i es va estendre per Europa els two segles següents dins el període històric que es coneix com a Renaixement. Tot i que l’element definidor és la recuperació crítica dels textos grecs i llatins clàssics, l’Humanisme va tendir a incorporar novetats, especialment en la retòrica i els recursos d’estil i, en un altre nivell, va introduir nocions d’història, filosofia i política.

Els humanistes van conrear un llatí literari, imitació del clàssic; aquest ús literari de la llengua clàssica va tindre una influència sobre l’ús literari de les llengües romàniques.

Bernat Metge

La producció literària de Bernat Metge es troba, en bona part, lligada a aspectes importants de la seua personalitat, per la seua condició d’administrador i la seua relació directa amb la Casa Reial.

Metge va jurar el càrrec de notari i va entrar en l’escrivania de Lionor. Açò vol dir que sabia escriure correctament en llatí i en català, que eren les llengües de la Cancelleria, i que posseïa una bona cal·ligrafia. Quan Joan I ascendeix al tron, Bernat Metge continuà exercint la seua feina d’escrivà. Anys després ascendeix a secretari, un càrrec de gran responsabilitat i que implica la total confiança del rei.

Quan Joan I mor d’una manera sobtada i mai no aclarida, per bé que oficialment es va dir que va ser a causa d’una caiguda del cavall, la relació de forces es va capgirar absolutament, i el grup de funcionaris reials, entre els quals es trobava Bernat Metge, va ser jutjat sota l’acusació d’irregularitats greus, com la d’haver permés la mort del rei, així com la possible condemna de la seua ànima.

Amb tota seguretat, després de la lectura de Lo somni, el nou rei, Martí l’Humà, va iniciar la rehabilitació de Bernat Metge, que va tornar a ser el secretari reial.

Obres

• Lo somni: Bernat Metge escriu aquesta obra, ja en llibertat, després del procés que el va conduir a la presó. L’objectiu de l’autor és fer una defensa de les acusacions que sobre ell i els seus companys es van formular arran del procés esmentat. Està escrita en forma dialogada i es divideix en quatre llibres. Tots aquests diàlegs serveixen per a bastir una defensa de Bernat Metge contra les acusacions que el van conduir a ell i a la resta de consellers, per boca de Joan I.