Les quatre grans cròniques catalanes i la lírica trobadoresca: obres clau de la literatura medieval catalana
Les quatre grans cròniques
Al final del segle XIII i durant el XIV, es redacten en català els primers textos històrics amb un innegable valor literari: les quatre grans cròniques de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós.
El Llibre dels feits de Jaume I
La primera de les grans cròniques catalanes és obra del rei Jaume I el Conqueridor (1213-1276), que en supervisà la redacció entre 1244 i 1276. El Llibre dels feits narra, en forma autobiogràfica, les fites més importants de la vida i el regnat del monarca, especialment les conquestes de Mallorca i València. Basat en els records de l'autor, el relat recull també llegendes i alguns passatges de cançons de gesta.
La Crònica de Bernat Desclot
Aquesta crònica, coneguda també amb el títol de Llibre del rei En Pere, comença explicant els regnats dels predecessors de Pere II el Gran, que esdevé el protagonista de la resta de l'obra. La primera part es basa en relats llegendaris i joglarescos. L'obra de Desclot destaca per la fiabilitat de la informació que s'hi exposa. El tractament d'aquesta informació és literari, ja que el rei Pere és presentat com un heroi cavalleresc.
La Crònica de Ramon Muntaner
La de Ramon Muntaner (1265-1336) és la crònica més extensa de la literatura catalana. Comprèn el període que va des de l'engendrament de Jaume I (1207) fins a la coronació d'Alfons el Benigne (1328). Es basa sobretot en les vivències de l'autor. Muntaner abordà la redacció de l'obra remarcant la veracitat del seu testimoni:
La Crònica de Pere el Cerimoniós
La darrera crònica fou redactada per ordre del rei Pere III el Cerimoniós (1319-1387), i historia gairebé tot el seu regnat i el del seu pare, Alfons el Benigne. La seva finalitat és, sobretot, justificar l'actuació política del monarca, i reflecteix una mentalitat ja allunyada dels esquemes medievals, més propera a la dels prínceps renaixentistes.
La lírica trobadoresca
Gèneres poètics
- La cançó, gairebé sempre dedicada a l'amor; el gènere més conreat.
- El sirventès, destinat a l'atac personal o a la propaganda ideològica.
- El plany, reservat a lloar un personatge mort.
- La pastorel·la, un cant als festeigs amorosos entre pastores i cavallers.
- L'alba, dedicada a cantar el despertar dels amants que s'havien de separar amb l'arribada del nou dia.
Autors destacats
Guerau de Cabrera, autor d'un Ensenhamen. L'Ensenhamen era un gènere poètic que tractava sobre aspectes de conducta cortesana.
Guillem de Berguedà (1138-1196) és autor d'una obra variada i original, de la qual s'han conservat 31 poemes. Va destacar en el conreu del sirventès, amb què atacà sense miraments els seus enemics, encara que també escriví cançons seguint els cànons de l'amor cortès.
Cerverí de Girona (1259-1285) és el trobador de qui conservem l'obra més extensa: 120 poemes de forma i temàtica molt variades.
L'Art lul·liana
L'Art lul·liana és un sistema de recerca de la veritat que abasta tots els sabers i tots els aspectes de la realitat.
L'amor cortès
L'amor cortès és una de les temàtiques per excel·lència de la lírica trobadoresca. Els trobadors i les trobairitz van ser els primers a cantar l'amor des d'un punt de vista laic, no religiós. Aquest amor era tractat amb educació, refinament i espiritualitat. L'amor cortès consistia a traslladar el rígid esquema de les relacions feudals entre senyor i vassall, basades en la fidelitat, a la relació amorosa entre la dama i l'amador o trobador. La dama, anomenada domina o midons, era objecte del vassallatge del trobador (hom). Com que era casada, havia de mantenir el secret de la relació i per això els trobadors s'hi referien amb una paraula o expressió, el senhal, i no pas amb el nom. A més, els acusadors o espies, els lausengiers, podien alertar el gilós (el marit) dels afers de la dama i el trobador. Tot i que el poeta contempla la dama com un ésser superior i distant, no falten en la poesia trobadoresca referències a la sensualitat i a l'amor carnal.