Les Quatre Grans Cròniques Medievals Catalanes i Sociolingüística
Les Quatre Grans Cròniques Medievals Catalanes
El Llibre dels fets de Jaume I, escrit cap a 1270-1276, comença a narrar en prosa les grans gestes dels reis i herois catalans durant l’eufòria expansiva de la Corona d’Aragó durant els segles XIII i XIV. El seu objectiu era deixar constància d’uns fets, justificar la política reial, satisfer la humanitat de la casa reial i fomentar l’esperit nacional. Tot aquest conjunt s’anomena les quatre grans cròniques, que continuen amb el Llibre del rei en Pere, de Bernat Desclot, la Crònica de Ramon Muntaner i la crònica de Pere el Cerimoniós.
1. Crònica de Jaume I o Llibre dels fets (1270-1276)
En Jaume I va ser rei d’Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i senyor de Montpeller, a més d'escriptor i promotor de la seva pròpia obra. Cap a l’any 1270, Jaume I decideix dictar les seves memòries fins a l’any 1276, data en què va morir.
2. Crònica de Bernat Desclot o Llibre del rei en Pere (1283-1288)
És la segona de les grans cròniques. No es té la seguretat absoluta de qui n'és l’autor, tot i que podria tractar-se de Bernat Escrivà. És una obra impersonal però no pas imparcial, ja que Desclot hi defensa en tot moment el rei Pere el Gran. Aquesta crònica té un to més contingut i no és tan entretinguda com la del rei Jaume I ni la de Ramon Muntaner.
3. Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328)
Ramon Muntaner adreça la seva crònica als futurs reis catalans com a model de conducta moral i militar. Explica l'època expansionista catalana per la Mediterrània durant el regnat de cinc reis. L'autor es manifesta obertament com un patriota. Hi fa servir un estil directe, espontani i ple d’expressions populars i recursos de joglaria.
4. Crònica de Pere el Cerimoniós (1349-1385)
És un llibre de memòries reials, dictat i supervisat pel mateix monarca. També fa servir (com Jaume I) el plural majestàtic («nós»). Els principals temes que tracta són la reincorporació del regne de Mallorca a la Corona d’Aragó i la guerra contra la Unió dels nobles a Aragó i a València.
La Conquesta d'Eivissa
El 8 d’agost de 1235, l’illa d’Eivissa va ser conquerida per tropes de la Corona d'Aragó sota el regnat de Jaume I. Els qui van encapçalar l'empresa van ser en Pere de Portugal, Jaume I i Guillem de Montgrí.
Al segle XIII, els límits de cada quartó es van fonamentar en les divisions administratives andalusines preexistents. En un primer moment, els quartons creats pels senyors feudals prengueren els noms d'aquestes circumscripcions andalusines: l'Algarb, Portugal, Benizamid i Xarc.
Sociolingüística: Actituds i Conflicte Lingüístic
Factors de l'actitud lingüística
- 1. El factor cognitiu: Un individu amb actituds negatives o positives davant una llengua, un dialecte o un registre és capaç de formular i justificar les raons per les quals els considera positius o negatius en algun grau.
- 2. El factor afectiu: Una varietat lingüística es pot estimar o odiar, sentir pròxima o distant, en diversos graus, per pures raons emocionals o d'identificació personal.
Fenòmens del conflicte lingüístic
- Autoodi: Procés psicosocial en què els parlants que s’han passat a la llengua dominant reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se tot menyspreant-lo.
- Mitificació del bilingüisme: Es generalitza la falsa creença en la convivència neutra i la compatibilitat jeràrquica o harmònica de dues llengües en un mateix territori sense que una desplaci l'altra.
- Creació de prejudicis lingüístics: Judicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua o varietat determinada (per exemple, categoritzar-les com a aspres o dolces, fàcils o difícils, de cultura o primitives, superiors o inferiors).
- Bilingüisme unidireccional: Situació asimètrica en què la llengua dominant ha esdevingut la llengua necessària i la dominada deixa de ser-ho; d'aquesta manera, els parlants de la llengua A (dominant) poden ser exclusivament monolingües, mentre que els de la llengua B (minoritzada) estan obligats a ser bilingües.