Quim Monzó: trajectòria, estil narratiu i metaficció

Trajectòria i referents de Quim Monzó

Quim Monzó va nàixer a Barcelona el 1952. Es va donar a conèixer l'any 1976 guanyant el premi Prudenci Bertrana amb la novel·la L'udol del griso al caire de les clavegueres, obra que no ha volgut mai reeditar. Tanmateix, va ser amb el recull de contes Uf, va dir ell (1978) que inicià l’estil tan propi que el caracteritza.

Monzó s'ha prodigat especialment en gèneres considerats tradicionalment com a «menors», com ara el conte o la literatura periodística. Quan ha conreat la novel·la, ho ha fet mitjançant procediments narratius que s’allunyen de la convenció vuitcentista (com ara l'aprofundiment en la psicologia dels personatges), un tret que ha portat determinada crítica a titllar arbitràriament les seues novel·les de «contes allargassats». D'altra banda, Quim Monzó ha rebut una escassa influència de la tradició narrativa catalana canònica; tan sols Pere Calders i Francesc Trabal destaquen com els referents que sol citar quan és interrogat pels seus models literaris.

Trets estilístics: metaficció, ironia i desmitificació

L'escriptura de Monzó traça els camins de les invencions i de les presons que nosaltres mateixos ens fabriquem: les circumval·lacions dels cercles que ens atrapen. L'autor no treballa pròpiament amb dades biogràfiques, generacionals, sociològiques, urbanes ni rurals; la seua matèria primera és bàsicament el llenguatge, les ficcions, les il·lusions i les imatges compartides pel públic lector. Per això, el que escriu transcendeix la ficció convencional per situar-se en el terreny de la metaficció (la reflexió i el joc de la ficció sobre la mateixa ficció).

En la seua producció cauen les màscares del profeta, del mentider compulsiu, de l'heroi a pinyó fix, de l'escriptor i del lector mateix en una constant acció desmitificadora per tal d'anomenar les coses pel seu nom. Monzó relata històries i, de manera simultània, les qüestiona i les sotmet a examen:

• Incisos entre parèntesis: utilitzats de forma recurrent com a recurs d'ironia i de refracció o desdoblament de la veu narrativa.
• Interrogants: emprats com una eina d'assetjament constant al sentit dels fets.
• Subversió de relats previs: utilitza ficcions clàssiques o populars ben arrelades en l'imaginari col·lectiu per capgirar-les, deformar-les i pervertir-ne la lògica interna.

D'aquesta manera, els inicis idíl·lics o convencionals es transformen aviat en autèntics inferns personals: des d'una visita a la torre de Pisa fins a una trempera persistent, res no aconsegueix escapar de la llei de Murphy que regeix de forma implacable els mons monzonians.