La Renaixença Literària: Context, Etapes i Autors Principals

Orígens i Característiques de la Renaixença

L'any 1833 es va publicar La pàtria, una oda de Bonaventura Carles Aribau. És considerat l'inici de la Renaixença, els escriptors de la qual s'esforçaren a recuperar la literatura culta i els usos formals de la llengua.

Van aparèixer revistes que acceleraren la penetració de les idees romàntiques, fet que afavorí la difusió de la Renaixença.

El gènere predominant durant la Renaixença fou la poesia. Els escriptors de la Renaixença reivindicaren els usos formals de la llengua i la literatura culta; alhora, volien recuperar el sentiment patriòtic i els senyals d'identitat nacional, i això va anar creant una consciència nacionalista entre la classe burgesa.

Etapes d'Expansió del Moviment

La Renaixença s'estengué a poc a poc durant un període d'uns setanta anys a través de diverses etapes:

• Primera etapa: S'esdevingué a Catalunya on, a partir de 1830, es conreava la poesia romàntica en castellà, i alguna vegada en català.
• Segona etapa: Coincideix amb la restauració dels Jocs Florals a Barcelona, en 1859, certamen literari d'origen medieval que afavorí la creació literària i reuní els poetes. El lema dels poemes era «Pàtria, Fe i Amor», corresponents als tres premis: l'englantina, la viola i la flor natural. Alguns autors destacats foren Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà.
• Tercera etapa: A partir de 1870, es revifà la Renaixença a València amb l'inici dels Jocs Florals i la fundació de la societat Lo Rat Penat per a la defensa de la llengua. Alguns autors destacats foren Teodor Llorente i Vicent Wenceslau Querol.
• Quarta etapa: La Renaixença s'introduí a les Illes Balears cap a la fi del segle XIX, on els escriptors hi formaren l'anomenada Escola Mallorquina.

Autors Destacats i la Seua Producció Literària

Teodor Llorente i Olivares

Nascut a València, es donà a conèixer inicialment com a traductor al castellà i recollí els seus poemes en aquesta llengua a Versos de juventud. Tingué una visió idealitzada del passat i del present, a més d'un estil basat en els tòpics tradicionals que ignorava les noves tendències poètiques de final de segle.

En la seua producció destaquen:

• Poesia jocfloralesca: De caràcter històric, patriòtic, religiós i amorós, recollida a Llibret de versos, reeditat com a Nou llibret de versos l'any 1909.
• Poesia de tema rural: Obres amb personatges, oficis, ambients populars i estampes costumistes com Vora el barranc dels Algadins, La cançó del teuladí o La barraca, que projecten una imatge idíl·lica del món rural valencià i la idealització sentimental del paisatge i dels personatges humils.

Jacint Verdaguer

Realitzà un extens i variat treball literari compost per rondalles, cançons populars i poesia clàssica, en les quals són presents l'intimisme, la natura, el patriotisme i la religiositat. La seua posició a favor dels marginats i la pràctica d'exorcismes l'enfrontaren amb les autoritats eclesiàstiques. En defensa pròpia és el títol dels articles que publicà per aquest motiu i que li atorgaren una gran fama.

La seua obra es divideix en:

• Poesia èpica: Destaca L'Atlàntida, poema èpic que narra l'enfonsament del continent dels atlants amb intenció moralitzadora i patriòtica mancat de realisme; i Canigó, que presenta com a referents bàsics la catalanitat, la religiositat i la natura mitjançant la història de tres guerrers (Guifré, Tallaferro i el seu fill, Gentil) que han de lluitar contra els musulmans.
• Poesia lírica: Conreà el sentiment patriòtic a Pàtria, Montserrat i Aires del Montseny.
• Poesia religiosa: Representada per títols com Idil·lis i cants místics.
• Obra en prosa: Fruit directe de les seues vivències personals, inclou reculls com Excursions i viatges i Rondalles.

Víctor Balaguer

S'inicià amb drames romàntics de tema històric escrits en castellà. A partir de Don Juan de Serrallonga, obra de gran èxit, escrigué teatre en català: Tragèdies, Noves tragèdies o Los Pirineus. També fou col·laborador de premsa i fundà diaris i revistes com El Catalán o La Corona de Aragón. Com a historiador, fou un divulgador romàntic de la història catalana, en la qual barrejava els fets reals amb llegendes mogut per la intenció patriòtica.

Frederic Soler («Pitarra»)

Nasqué a Barcelona. En les seues primeres obres predomina una actitud crítica i satírica envers el conservadorisme de la cultura burgesa de la Renaixença, manifestada en títols com L'esquella de la torratxa o Don Jaume el Conqueridor, emprant un llenguatge col·loquial anomenat «el català que ara es parla». A partir de 1866, abandonà el teatre burlesc i conreà l'estètica romàntica amb obres dramàtiques com Les joies de la Roser o Lo rector de Vallfogona.

Àngel Guimerà

Fou un dels fundadors del setmanari La Renaixença i va ser proclamat Mestre en Gai Saber en haver guanyat els tres premis ordinaris dels Jocs Florals. La seua primera creació dramàtica fou Gal·la Placídia, inscrita en l'estètica romàntica de tall històric, la qual encetà la restauració del teatre català que més tard consolidà amb Mar i cel. Posteriorment, abandonà l'estètica purament romàntica i evolucionà cap a temàtiques i conflictes socials molt més pròxims als problemes de la seua època amb obres mestres com Maria Rosa i Terra baixa.

Josep Bernat i Baldoví

Fundador de destacades revistes populars i satíriques com La Donsaina, El Tabalet i El Sueco. Fou l'autor dels primers llibrets de falla i és considerat l'iniciador del teatre modern a València. El caràcter marcadament populista de la seua obra el separà de les aspiracions burgeses de recuperació de la literatura culta de la Renaixença. Publicà diversos sainets cèlebres com El virgo de Visanteca, L'Agüelo Pollastre i Un fandanguet en Paiporta, on són abundants les expressions dialectals i els castellanismes intencionats.

Eduard Escalante

Pertanyia a una família de la petita burgesia valenciana, fet pel qual conegué a fons els costums, les preocupacions i els conflictes de les classes mitjanes, d'on extragué el material per als seus sainets. Aquests textos reflecteixen amb precisió els canvis socials de la València preindustrial de mitjan segle XIX. Fou autor d'obres reconegudes com Bufar en caldo gelat, L'escaleta del dimoni o Les xiques de l'entresuelo. Els seus sainets es caracteritzen principalment per l'humor i l'actitud burlesca, acompanyats d'una escassa intenció crítica.

Francesc Palanca i Roca

Fou autor tant de sainets costumistes com de comèdies i drames de to divers. Entre la seua producció teatral destacada publicà peces com Llàgrimes de femella, La millor raó, el trabuc i Un casament en Picanya.