La Renovación Teatral Catalana: De la Posguerra hasta los Años 70

La renovación teatral desde la posguerra hasta los años 70

1. La inmediata posguerra

El teatro en lengua catalana fue prohibido de los escenarios profesionales hasta el final de la Segunda Guerra Mundial. A partir de 1946 el teatro volvió, aunque practicando el tipo de teatro que se hacía antes de la guerra. Destacaron obras de Josep Maria de Sagarra como: La fortuna de Sílvia (1947) y Galatea (1948). En estas obras, Sagarra presenta conflictos d’índole moral que tienen la Guerra bien presente. Pero no tingué èxit y tornà al teatre més tradicional i costumista.

2. A partir de la segunda mitad de los cincuenta y principios de los sesenta

Aparecen agrupaciones como:

• L’Agrupació Dramàtica de Barcelona: Se creó para conectar el teatro catalán con la literatura europea contemporánea. Aparecieron Salvador Espriu, Joan Brossa o Manuel de Pedrolo.
• L’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual: Afavorir el naixement y desenvolupament del teatre independent com a instrument de lluita social i incidència política.

3. A finals dels anys seixanta

A finales de los años sesenta tuvieron lugar unos cambios como el protagonismo de los directores en detrimento de los autores, y de l’expresió corporal i de l’imatge en detrimento de la palabra. Ara l’obra es un treball col·lectiu trencant les fronteres entre sala i escena.

Els grups que el van protagonitzar:

• Els Joglars: van actuar a partir del 1962.
• Comediants: a l’entorn de Joan Font l’any 1972, teatre basat en la festa.
• Dagoll-Dagom: fundat el 1974. Fan un teatre basat en textos de Pere Calders i després teatres musicals pero més comercials.
• Teatre Lliure: el 1976, cooperativa formada per col·lectius del teatre independent basada en el repertori universal.

4. El desarrollo del teatro en el País Valencià

Intervención dels germans Sirera que l’any 1970 estrena la seua primera obra, La pau (Retorna a Atenes). Junt amb Juli Leal van intervenir en el Manifest del Teatre Valencià que reivindicava la necessitat d’un teatre actual, que tinguera present la lectura històrica de la tradició, la incorporació d’autors clàssics i contemporanis universals, la normalització del llenguatge, i l’obtenció d’un ampli suport econòmic y social.