La Renaixença y la normalización del catalán: Pompeu Fabra, L'Avenç y el Congreso de 1906
La Renaixença y el Romanticisme
A Europa, apareix a finals del segle XVII un moviment artístic, el Romanticisme (nacionalisme, influència d'EM, cultura popular), que donarà lloc a la Renaixença, moviment de recuperació de la literatura i la cultura en llengua catalana. Els seus objectius van ser:
- Estudiar i divulgar els escriptors clàssics.
- Potenciar el prestigi social de la llengua.
- Recollir i divulgar la literatura popular.
- Recuperar l'ús de la llengua catalana.
- Aconseguir el conreu de tots els gèneres literaris.
Figures destacades: Verdaguer, Oller i Guimerà.
Els Jocs Florals
Els Jocs Florals eren un certamen poètic medieval recuperat amb la idea de fomentar la poesia i la llengua catalana, i servir de plataforma per donar a conèixer nous escriptors. El seu lema era: Pàtria, fe i amor.
El debat sobre la llengua literària
Es van enfrontar dues tendències:
- Primera tendència: defensada pel dramaturg Pitarra, proposava escriure segons la llengua del carrer, el català més urbà, amb castellanismes i formes diverses segons els territoris.
- Segona tendència: defensada per Marià Aguiló, propugnava com a base un català arcaïtzant, medieval i literari, amb les característiques dels dialectes rurals. Era una proposta considerada allunyada del català del moment pels defensors del «català que ara es parla».
Cap de les dues tendències va triomfar perquè, amb el temps, va començar la campanya de L'Avenç.
La campanya de L'Avenç
La campanya es va iniciar al juliol del 1890 amb una sèrie d'articles publicats a la revista L'Avenç. Estava encaminada a modificar l'ortografia i a posar el llenguatge escrit d'acord amb el llenguatge parlat.
En el número del gener del 1891, amb el canvi de grafia del títol de la revista (L'Avens per L'Avenç), es reintroduïa l'ús de la ç. El mateix any es va publicar Ensayo de gramática del catalán moderno, el primer llibre de Pompeu Fabra, on s'exposava la «teoria general» de les reformes iniciades.
A partir d'aquí, L'Avenç va dur a terme un seguit de reformes del sistema ortogràfic, com ara:
- El canvi de la y per i.
- L'adopció dels plurals en -es.
- La introducció de l'accent obert.
- La supressió de la h final darrere de c.
- La innovació del signe de la l geminada.
La majoria d'aquestes reformes foren adoptades després per l'Institut d'Estudis Catalans i incorporades, l'any 1913, en les seves Normes ortogràfiques.
El I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906)
El 1906 se celebrà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Hi es va reivindicar la necessitat urgent d'elaborar una normativa única acceptada per tothom, la necessitat d'introduir el català en l'ensenyament i l'oficialitat del català.
Hi van assistir uns 3.000 congressistes, i es van presentar a discussió temes de fonètica, ortografia, morfologia, sintaxi, dialectologia, entre d'altres.
Antoni Maria Alcover
Una figura importantíssima del congrés va ser Antoni Maria Alcover, promotor i president del I Congrés. Filòleg, folklorista i capellà, va començar estudiant la literatura popular mallorquina i va acabar preparant el DCVB, l'obra filològica cabdal de la llengua catalana i base de la dialectologia catalana.
L'Institut d'Estudis Catalans i la obra de Pompeu Fabra
El 1907 es va fundar l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). La Secció Filològica, presidida per Pompeu Fabra, va publicar:
- El 1913, les Normes ortogràfiques de la llengua catalana moderna.
- El 1918, la Gramàtica catalana.
- El 1932, el Diccionari general de la llengua catalana.
Els criteris lingüístics de Fabra
Els criteris lingüístics de Fabra pretenien aconseguir una llengua adequada a tots els registres: ser clara i apta, reflectir la llengua parlada, ser harmònica amb les altres llengües romàniques germanes, representar tots els dialectes, eliminar els castellanismes i recuperar el prestigi d'altres llengües de cultura.
La interrupció per la guerra civil
Tot s'estronca de nou amb la guerra civil espanyola i el triomf dels feixistes, ja que s'inicia la persecució més ferotge que mai hagi patit la població i la llengua catalana.