Renovació teatral en català: de la postguerra als anys 70 i l'obra de Manuel de Pedrolo

Renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70

El règim franquista va prohibir el teatre en català fins al 1946, quan es va tornar a conrear els models i les formes dramàtiques més tradicionals del repertori de preguerra.

Al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta i principis dels seixanta, la renovació va provenir d'aportacions d'autors com Palau i Fabre. També es van fundar plataformes teatrals com l'ADB, que tenia com a objectiu tornar a connectar el teatre català amb els corrents dominants de la literatura europea contemporània, i l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, que va afavorir el naixement i el desenvolupament del teatre independent mitjançant la creació d'un nou públic i la revalorització de les figures del director, de l'escenògraf i de l'intèrpret.

A la fi dels seixanta hi va haver una sèrie de grups que van protagonitzar la renovació del panorama teatral, en els quals es renova l'espai escènic i es treballa amb tot el teatre, i s'expandeixen les tècniques de treball col·lectiu. Aquests eren Els Joglars, Dagoll Dagom i Els Comediants. El 1976 les seves activitats van ser iniciades pel Teatre Lliure, que era independent i de repertori universal.

El desenvolupament del teatre de València està relacionat amb la intervenció de Manuel Molins i dels germans Rodolf i Josep Sirera, que reivindicaven la necessitat d'un teatre actual.

Manuel de Pedrolo

L'obra de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura catalana contemporània. Pedrolo ha conreat gairebé tots els gèneres literaris, principalment la novel·la. Escriu un total de tretze obres teatrals centrades en la llibertat, analitzada des de diferents angles i amb coincidències amb el teatre de l'absurd.

• En Cruma, Pedrolo reflexiona sobre l'autenticitat de l'home.
• En Homes i no, tracta l'oposició d'una parella de joves amb el conformisme heretat.
• En Situació Bis, reflexiona sobre la llibertat des d'un punt de vista genuïnament polític.

Un teatre de l'abstracte

Sorgides de la necessitat d'exposar una situació col·lectiva de repressió, les seves peces estan ambientades en un temps i un lloc imprecisos, per no localitzar-ne l'acció, i els noms dels personatges solen ser inventats, per no poder-los identificar. Pedrolo reivindica per a la seva obra el qualificatiu de teatre de l'abstracte, i no el de teatre de l'absurd, ja que aquest és massa coherent i racional.

Encara que hi hagi altres temes que articulen l'obra dramàtica, com ara la mort, l'autenticitat o el sentit de l'existència, Pedrolo tracta amb més profunditat el seu problema central: la llibertat.