Renovació teatral a Catalunya i València: de la postguerra als anys 70
Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70
La repressió cultural de la dictadura va abocar el nostre teatre a una situació de proscripció i desmantellament a causa de la prohibició, fins a 1946, de fer representacions teatrals en llengües distintes del castellà, l'exili i la marginació dels escenaris de molts dramaturgs, la desconnexió amb l'escena internacional contemporània i la prohibició expressa de traduir obres estrangeres, que perdurarà fins als anys 50.
La recuperació cultural de la postguerra
A partir de 1946, però, una política més permissiva del govern espanyol va permetre una certa recuperació cultural amb el manteniment de formes dramàtiques tradicionals com el sainet, la comèdia de costums o el melodrama lacrimogen i sentimental, a més d'obres d'autors coneguts com ara Àngel Guimerà o Santiago Rusiñol. Durant els anys 50 aquesta vella tradició teatral va decaure i, al llarg dels anys 60, van sorgir altres propostes renovadores en el marc del moviment anomenat «teatre independent».
D'altra banda, a causa dels problemes comercials, el nostre teatre sempre va ser dependent del teatre en castellà. A més, la popularització del cinema durant la postguerra va restar públic potencial a l'espectacle teatral.
El teatre valencià
A València, des del final de 1945, gràcies als intents de supervivència del grup Teatre Estudi de Lo Rat-Penat, dirigit per Josep Alarte i Rafael Llorens Romaní, es van reprendre les obres anteriors a la guerra, especialment els sainets, fins que van perdre interès i van ser substituïdes, el 1957, per la revista i per un teatre evasiu, humorístic i moralitzant en castellà. Cal esmentar, però, les aportacions d'algunes individualitats com, per exemple, Martí Domínguez, Francesc de Paula Burguera i Gil Albors. Comptat i debatut, el retorn a la normalitat teatral va ser lent i difícil.
L'Agrupació Dramàtica de Barcelona
L'any 1955 es va fundar l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), institució que va contribuir decisivament a la represa del teatre, connectant-lo amb els corrents del teatre estranger contemporani. Amb l'objectiu de normalitzar el teatre, l'ADB va representar els clàssics (Shakespeare, Txèkhov, Strindberg, Shaw...) i l'obra d'alguns dels nostres autors, com ara Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa, Manuel de Pedrolo i Maria Aurèlia Capmany, entre altres.
Els anys 50: esgotament i manca d'innovació
L'afany d'innovació entre els autors que volien acostar la realitat coetània al teatre va ser molt escàs. Els intents de renovació dels anys 50 no van anar més enllà de la reflexió moral i ideològica sobre els efectes de la guerra en la realitat social de la postguerra europea, explicada mitjançant una trama sentimental. Així doncs, el teatre manifesta un esgotament de les línies dramàtiques anteriors a la guerra, alhora que manquen textos teatrals renovadors; així, el públic es lliura al teatre còmic o sentimental. Tanmateix, la renovació del teatre es deu a escriptors com Joan Brossa, Llorenç Villalonga, Josep Palau i Fabre o Josep Maria Espinàs, que escrivien un tipus de teatre al marge dels esquemes de l'escena comercial.
Els anys 60: el revifament de les noves tendències
Malgrat la censura de les obres, la clausura de l'ADB l'any 1963 i la manca de renovació estètica dels anys 50, durant els 60 es va revifar l'interès pels nous corrents teatrals. Així, Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany van fundar l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, que va contribuir a la formació de futurs professionals de l'escena, va reivindicar l'obra d'autors innovadors (Espriu, Brossa), va renovar l'escenografia i va rebre la influència de les teories del dramaturg alemany Bertolt Brecht, especialment en l'evolució del teatre cap al realisme social.
La influència de Bertolt Brecht
Cal recordar que aquest autor renuncia al teatre d'entreteniment i diversió i construeix un teatre reflexiu i crític, amb la utilització del gest, el distanciament (tècnica que, per mitjà de les màscares, la figura del narrador i la música, fa que l'actor mire els esdeveniments de manera distanciada) i el teatre èpic o dialèctic, que transmet missatges socials que alteren l'espectador com a ésser social. Contar-li (èpica) perquè reaccioni (dialèctica).
El teatre independent
El «teatre independent» es va iniciar a Catalunya durant els anys 60 i, a poc a poc, es va estendre arreu d'Espanya durant els anys 70 i primeries dels 80.