Renovació del teatre en català: de la postguerra a la transició

Renovació teatral

Durant la postguerra, la dictadura controlava totalment l'activitat teatral i va imposar el teatre en castellà. No obstant això, durant els anys 50 i 60 el franquisme comença a autoritzar algunes obres en la nostra llengua, que van haver de patir la censura prèvia i la limitació de publicitat en premsa i ràdio.

Malgrat els entrebancs, es va produir una certa recuperació del teatre a Barcelona, on destaca Salvador Espriu, amb la seua obra Primera història d'Esther, i altres autors coetanis. Tanmateix, a València es viu una situació de diglòssia: teatre culte en castellà i teatre humorístic en valencià, on el sainet era l'estrella.

Durant els 60, en els cercles universitaris es comença a fer un nou teatre independent que buscava un públic amb cert nivell cultural. Aquest teatre seguia els nous corrents europeus: el teatre avantguardista, el surrealista i l'absurd.

Més tard, en els 70, apareixen grups que ofereixen espectacles amb noves tècniques dramàtiques com el mim o la provocació.

Companyies teatrals destacades

• Els Joglars, dirigits per Albert Boadella, que en aquesta època fan teatre èpic de bandolers.
• Els Comediants, que representen teatre al carrer.
• Dagoll Dagom i La Fura dels Baus, que porten a terme poderoses i agressives imatges plàstiques.

Autors

Quant als autors, els dramaturgs més importants són: Benet i Jornet, Jordi Teixidor i Rodolf Sirera.

Manuel de Pedrolo

Pedrolo es tracta d'un dels escriptors més llegits de la postguerra. Més conegut com a novel·lista, és propietari de l'obra més gruixuda de la nostra literatura. La seua producció teatral consta de tretze obres centrades en el tema de la llibertat, amb influències del teatre de l'absurd de Beckett o Ionesco. Aquest teatre pretenia transformar les tècniques escèniques per a mostrar la inútil lluita de l'esser humà contra la irracionalitat del món actual, reduint les situacions a les seues contradiccions, amb arguments desbaratats, personatges buits i diàlegs incoherents. Pedrolo tria aquest corrent ja que li permetia burlar la censura franquista.

La seua obra més acostada al corrent absurdista europeu, nascut a França durant els anys cinquanta, s'anomena Cruma. Aquesta presenta una situació inicial absurda, amb una estructura circular, nul·la acció dins una escenografia de màxima simplicitat, temps històric i espais atemporals i personatges anònims.

Cal destacar també Homes i no (1958), Situació bis (1963) i Darrera versió per ara (1971), on els protagonistes aconsegueixen actuar contra el determinisme exterior.

El teatre de Pedrolo és una reflexió rigorosa sobre l'existència humana i els seus eterns interrogants: la solidaritat humana, el conformisme davant la realitat, l'afany de revolta i les seues dificultats, la recerca del coneixement, la incomunicació, la mort i la transcendència. Aquests conflictes sustenten unes situacions tancades, angoixants, claustrofòbiques, i els personatges estan sotmesos a accions rutinàries i inútils.

Josep Maria Benet i Jornet

El teatre de Benet i Jornet, d'inspiració realista, es basa en tècniques d'origen literari: fulletó, còmic, etc. Benet i Jornet tracta la problemàtica d'aquella generació que va viure la postguerra i les seues limitacions, que van veure la seua vida truncada, i denuncia l'actitud d'aquells que, una vegada van aconseguir el benestar econòmic i una posició, s'oblidaren de les penúries que havien passat.

Entre les seues obres cal destacar: Berenàveu a les fosques, Quan la ràdio parlava de Franco, La desaparició de Wendy, E.R. i Testament.

Encara que hui en dia és conegut per ser el creador dels serials televisius en català de gran audiència, com Poble Nou, Nissaga de Poder, Laberint d'ombres, Ventdepla i El cor de la ciutat.

Poble Nou

Poble Nou va ser la primera telenovel·la en català, a més de tot un fenomen social digne d'estudi. La seua base eren dos temes clàssics: el canvi de fortuna d'una família i la contraposició entre el vell i el nou. La seua acció se situava a Barcelona, símbol de tota Catalunya. L'eix central de l'argument es basava al voltant d'una família tradicional, els Aiguadé, la vida dels quals canviava quan a la mare li toca la loteria.

També es contemplaven altres històries perifèriques, com divorcis, adulteris, homosexualitat, paternitats no reconegudes i preocupacions socials com el sida. Es tractava d'un híbrid entre el relat de costums i l'estil dels fulletons. La història havia de contribuir a la integració social, a més de ser un vehicle clau per a la normalització lingüística, i s'intentaven transmetre valors tolerants a través de la història dels personatges.