Salvador Espriu: Vida, Etapes Literàries i Llegat Poètic

Biografia i Trajectòria Literària

Salvador Espriu (1913-1985) és, possiblement, el més internacional dels nostres escriptors. Va ser Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en el 1972 i va ser proposat més d’una vegada per al Nobel. La seua obra s’ha traduït a nombroses llengües. La seua trajectòria literària ha estat vinculada amb les dues estètiques poètiques més importants del segle XX: el Simbolisme, durant les primeres dues dècades de la postguerra, i la poesia adscrita al Realisme social a partir dels anys 60.

Es llicencià en dret i en història antiga per la Universitat de Barcelona. Va iniciar l’activitat literària com a narrador, abans de la Guerra Civil: Laia (1932), Ariadna al laberint grotesc (1935)... En la postguerra, es va quedar a Barcelona, on va dur una vida retirada i discreta. No va tornar a escriure narrativa. Es va dedicar quasi exclusivament a la poesia d’estètica clarament simbolista fins a la dècada dels seixanta: Cementiri de Sinera (1946), Les cançons d’Ariadna (1949), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955). A partir de la publicació del poemari La pell de brau (1960) inicia una nova etapa creativa marcada pels postulats de la poesia del Realisme social: Llibre de Sinera (1963).

Temàtica i Context

En la seua obra va conciliar una problemàtica espiritual, quasi metafísica, amb la del seu poble, sotmés a la repressió política i al silenci. Els sis primers poemaris de Salvador Espriu tracten de manera obsessiva el tema de la mort, de vegades amb un to melangiós i d’altres satíricament, sarcàsticament. Hi abunden les meditacions i els interrogants sense resposta possible: la vida de l’ésser humà (el laberint) acaba amb una fi grotesca, la mort, el no-res; l’única vida veritable és la de les persones sobre la terra.

Característiques de la Poesia d'Espriu

Les característiques de la poesia de Salvador Espriu es poden sintetitzar en els enunciats següents:

• La poesia d’Espriu és també una poesia de símbols, però, a diferència de la poesia pura, no dóna tanta importància a la musicalitat i l’harmonia.
• La lectura i l’estudi de la Bíblia, del Barroc, dels clàssics grecollatins i de cultures llunyanes com ara l’egípcia influeixen en la seua poesia.
• La reflexió sobre la mort i el més enllà són el tema central de tota la poesia espriuana.
• La preocupació pel destí de Catalunya després de la guerra és una de les seues constants.
• Domina tots els registres de la llengua.
• S'hi troben també pinzellades d’humor dur i cruel.

Conclusió

Com a conclusió podem afirmar que la poesia de Salvador Espriu, en l’evolució des del Simbolisme a la poesia del Realisme social, reflecteix l’evolució pròpia de la poesia europea i espanyola de la postguerra, en un evident camí de compromís artístic amb la societat del seu temps i de denúncia de les conseqüències de la Guerra Civil i de la dictadura. No per això va abandonar els seus temes, la reflexió sobre la mort i el més enllà, que estan presents al llarg de tot el seu recorregut poètic.