Sociolingüística: Conceptes de Bilingüisme i Diglòssia
El Bilingüisme i la Diglòssia
El bilingüisme és l’existència de dues llengües en un individu o grup social.
1. Bilingüisme individual
S’entén per bilingüisme individual la capacitat que té una persona d’usar dues llengües. Es pot classificar segons diversos criteris:
- Segons el grau de coneixement i d’ús: el domini de dues llengües pot ser simètric (es dominen bé les dues llengües) o asimètric (se’n domina una millor que l’altra).
- Segons el grau d’especialització: quan els dos sistemes lingüístics estan perfectament diferenciats i sense interferències parlem de bilingüisme ordenat; quan es mesclen les dues llengües, es tracta d'un bilingüisme desordenat.
- Segons les funcions socials que el parlant atribueix a cada llengua: tenim el bilingüisme neutre (no hi ha subordinació de llengües) o el bilingüisme diglòssic (hi ha subordinació lingüística).
- Segons la motivació i la forma d’adquisició: la motivació pot ser integradora (s’aprèn la segona llengua per integrar-se en una comunitat lingüística) o instrumental (s’aprèn per motius econòmics, de projecció social, etc.).
Dins del bilingüisme individual, parlem de bilingüisme unilateral o passiu quan una de les dues llengües s’entén però no es parla. D'altra banda, s'utilitza el concepte de multilingüisme quan un individu domina més de dues llengües.
2. Bilingüisme territorial
El bilingüisme territorial té lloc quan en un país trobem geogràficament ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques. Cada una té una sola llengua pròpia. És el cas de Bèlgica, per exemple: al nord es parla flamenc (holandès) i al sud, való (francès).
3. Bilingüisme social
En el bilingüisme social, l’alternança de les dues llengües es regeix per unes normes d’ús desequilibrades que afavoreixen una o l’altra, segons l’àmbit en què ens trobem o segons es tracti de la llengua més ben situada socialment. Així mateix, s'arriba al bilingüisme unidireccional quan només és bilingüe la comunitat lingüística que té com a pròpia la llengua minoritzada del territori.
4. La diglòssia
La sociolingüística defineix la diglòssia com el fenomen que fa referència a l’ús diferencial de dues llengües; es tracta d’un ús discriminatori i asimètric:
- Diglòssia interna: fa referència a dues varietats de la mateixa llengua. Una varietat, ja sigui pel seu prestigi literari, cultural o per la puixança econòmica i demogràfica que hagi adquirit, assumeix les funcions de la llengua formal.
- Diglòssia externa (o bilingüisme diglòssic): es produeix quan dues llengües diferents s’usen de manera desigual: una en els àmbits formals i l’altra en els informals. Aquesta discriminació es produeix en situacions de conflicte i sovint condueix a la substitució lingüística.
Àrea de Llengües Romàniques: Llengua Catalana i Literatura (Sociolingüística – Segon de Batxillerat)
Cal diferenciar clarament entre el bilingüisme (fet preferentment individual o d'ús) i la diglòssia (que té caràcter social i estructural). A partir d'aquesta distinció, es poden donar quatre situacions bàsiques:
- a) Diglòssia i bilingüisme: els membres d’una societat saben expressar-se en dues llengües (A i B) i les empren en situacions diferents. Per exemple, al Paraguai la llengua A (situacions formals) és el castellà i la B (situacions informals) és el guaraní.
- b) Diglòssia sense bilingüisme: en una societat, una classe social —generalment la dominant— parla una llengua que només coneixen els individus d’aquest grup. Un exemple històric és el de Rússia abans de la Primera Guerra Mundial, on els aristòcrates parlaven francès i el poble, rus.
- c) Bilingüisme sense diglòssia: en una societat els individus aprenen voluntàriament una segona llengua que no influeix en els usos ni en l'estatus de la pròpia.
- d) Ni bilingüisme ni diglòssia: es produeix en comunitats monolingües homogènies (portuguesos, islandesos, castellans a regions castellanoparlants).