Teatre català i valencià del segle XX: censura, avantguarda i autors clau

El teatre català i valencià durant el franquisme i la postguerra

Després de la guerra, el règim franquista va prohibir el teatre català, que es va desconnectar dels corrents innovadors del teatre europeu i nord-americà, i va ser censurat fins al 1946. A València, el públic demanava obres d’evasió i es programaven obres còmiques que responien al model del sainet. Cap al 1946, alguns autors van proposar que l’escena valenciana s’obrira a nous plantejaments escènics i arguments moderns, inspirats en els conflictes de la societat.

A Catalunya, el 1955 es va fundar l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, que va fer una programació i uns mètodes de treball rigorosos. Va programar clàssics, va editar traduccions i va posar en escena obres d’autors com Salvador Espriu o Joan Brossa. El 1960 es va fundar l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, oberta als nous corrents teatrals i decisiva en la creació del teatre independent.

Joan Oliver va escriure comèdies en les quals criticava la burgesia. Joan Brossa va ser el millor representant del teatre d’avantguarda, i va escriure l’Organista d’Antequera i altres obres de caràcter dramàtic basades en aspectes de la vida quotidiana. Pedrolo es va centrar en la llibertat.

En l’àmbit valencià, diversos activistes teatrals van trobar empara en organismes favorables a la posada al dia de l’escena valenciana. Va aparèixer una generació de dramaturgs ben formats culturalment, entre els quals destaquen Martí Domínguez, I Barberà i Rafael Villar.

Característiques del teatre independent i tendències actuals

Als anys setanta van aparèixer grups de teatre independent. El conjunt del grup s’involucrava en la creació de l’espectacle i en el procés de producció. Els autors s’han implicat en el procés d’elaboració dels muntatges, el text s’ha alliberat d’antigues convencions i s’han posat en qüestió procediments abans inqüestionables. Hi ha hagut una depuració dels plantejaments textuals tradicionals. La simbiosi entre autor i director ha propiciat que hi haja autors que dirigeixen els seus propis textos.

Tendències de l’escriptura teatral actual

• Dramatúrgia que analitza la realitat a través de la ironia i l’humor, combinant l’experimentació formal i la comicitat.
• Drama amb estratègia de discurs, en el qual el diàleg es fragmenta, es repeteix i està ple de dubtes, silencis i interrogants. La comunicació entre els personatges és una lluita tàctica. És una teatralitat centrada en els conflictes individuals i en personatges innominats.
• Autors dramàtics que s’aproximen a la realitat i s’interessen pels problemes actuals des d’una òptica reflexiva.
• La via comercial, amb una comèdia fàcil, lleugera i ben construïda, amb la finalitat que el producte escènic arribe al major nombre d’espectadors.
• Teatre de la irritació, que increpa el públic i l’incomoda per provocar alguna reacció.

Autors valencians de finals del segle XX

A l’àmbit valencià, a finals del segle XX s’ha consolidat una generació d’autors teatrals, entre els quals destaquen:

• Manuel Molins, autor d’obres inspirades en personatges i fets històrics valencians, orientat al melodrama o la comèdia.
• Rodolf Sirera, peça clau en la renovació del teatre valencià, que va aprofundir en l’experimentació escènica.

Mira: l’assaig en miniatura

Mira ha tractat els assajos amb frescor singular. El seu article d’opinió és un assaig en miniatura. Suggereix i argumenta amb gràcia, maneja la ironia i és un mestre de l’adjectiu. Els seus coneixements antropològics li resulten útils per analitzar qüestions fonamentals. Quan observa un poble, territori o costum, compara allò que descriu amb allò que passa al nostre país. Si observa coses que no tenen comparació amb les locals, ho constata amb enveja, sorpresa, ironia o curiositat.

El nacionalisme, la relació entre cultura i poder, la creació i l’evolució de les identitats i els símbols que les conformen, i la importància de les llengües per crear consciència col·lectiva i la possibilitat de manipular aquests elements en benefici d’interessos concrets estan presents en els treballs de Mira. L’eix genèric d’aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se’n deriven. És un escriptor arrelat al país, conscient de les seues virtuts i mancances, que observa la societat valenciana amb una mirada madura, enriquida per l’experiència vital, la lectura i la seua dedicació a l’escriptura.

Joan Fuster: l’assagista imprescindible

Joan Fuster és l’assagista més important i modern de la literatura catalana del segle XX. Va ser un gran precursor del gènere al País Valencià i a Catalunya. És autor d’una extensa obra literària de gran diversitat temàtica. Les seues reflexions se centren en l’ésser humà, en aspectes bàsics i quotidians i en les inquietuds generals de l’època. Fa reflexionar sobre els problemes actuals amb una visió universalista. Els seus articles de diari són assajos en miniatura.

Als anys cinquanta va començar una brillant carrera d’assagista, amb una amplitud temàtica notable, un estil incisiu i adjectius hàbils i precisos. Després va publicar títols com Les originalitats, Sagitari o Babels i babilònies, amb la influència dels moralistes i racionalistes francesos. Tracta diversos aspectes de la cultura i la vida quotidiana i planteja temes de caràcter històric i polític. Va publicar treballs erudits sobre història i literatura, i llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d’identitat nacional del País Valencià, com Nosaltres els valencians o Combustible per a falles. També va escriure estudis i articles erudits, històrics, biogràfics i de viatges.

La força de la seua personalitat intel·lectual i l’extensió de la seua obra han superat l’àmbit literari estricte i s’han projectat sobre la vida cultural i civil valenciana i catalana. Va ser una de les figures més representatives i influents de la cultura del país.

Ignasi Benet: un dramaturg referent

Practicant l’únic autor de la seua generació que ha estrenat amb regularitat, perquè ha sabut evolucionar i ha mantingut una complicitat estètica i ideològica amb el públic que l’entén. La relació del teatre de Benet amb els plantejaments dels joves directors ha contribuït a fer que el reconeguen com a referent. És autor d’unes 30 obres.

L’evolució del seu teatre

1. Del realisme social dels primers temps a la recerca d’un territori mític.
2. Les obres del cicle de Drudània.
3. El retorn al realisme, focalitzant la intimitat dels personatges.
4. L’apropament al teatre de Harold Pinter.
5. El retorn a un intimisme en què la comunicació és impossible.

En el seu teatre, l’entorn pesa sobre els éssers humans, els condiciona, configura i deforma. Durant els primers anys, l’entorn feia els personatges infeliços o cruels, i més endavant ha dut els personatges a la dificultat d’expressar-se.

Benet ha adaptat com a guions cinematogràfics textos teatrals i és un referent en el camp del guió televisiu de ficció per les seues aportacions. Va començar fent guions televisius per a TVE i va crear la primera sèrie diària en català. Ha sigut director argumental de sèries i d’una telenovel·la, i ha obtingut premis importants.