Teatre en català en la postguerra: del silenci a l'avantguarda
El teatre en català durant la postguerra
La postguerra (1939-1945) va suposar un període de forta repressió per al teatre en català. El règim franquista va prohibir la representació en català, i el gènere es va desconnectar dels corrents innovadors del teatre europeu i nord-americà fins després de la Segona Guerra Mundial. Va ser el 1946 quan, tant a València com a Barcelona, es va autoritzar per primera vegada la representació d'obres que no fossin en castellà; no obstant això, les traduccions d'obres estrangeres van continuar prohibides.
València: entre l'evasió i les primeres propostes renovadores
A València, el públic demanava un teatre d'evasió, de manera que es programaven funcions còmiques que responien al model del sainet, com ara la revista musical La cotorra del mercat i El tio Estraperlo. Autors com Faust Hernández Casajuana i Rafael Martí Obrerà van plantejar en la premsa que l'escena valenciana s'obriria a nous plantejaments escènics.
Catalunya: la Agrupació Dramàtica i l'Escola Adrià Gual
A Catalunya es va fundar l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, una companyia que programava clàssics i editava traduccions d'autors com Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa o Manuel de Pedrolo. També es va fundar l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, oberta als nous corrents teatrals.
Autors i obres destacades
Joan Oliver (Pere Quart): la crítica a la burgesia
Joan Oliver, conegut com a poeta amb el pseudònim Pere Quart, va escriure comèdies en què criticava la burgesia. Escriptor d'extracció social burgesa, va reaccionar contra la seua pròpia classe i es va sentir molt còmode en la forma teatral de la comèdia burgesa, la ironitza i en fa un retrat grotesc.
Joan Brossa: el gran representant de l'avantguarda
Joan Brossa va ser el millor representant del teatre d'avantguarda i va realitzar un treball important en la investigació teatral. Per a ell no existeixen els gèneres ni les fronteres entre les arts. Va sentir interès per autors avantguardistes i surrealistes com Salvat-Papasseit i J. V. Foix, i va mantenir una relació estreta amb pintors com Joan Miró i Antoni Tàpies.
Va escriure una obra dramàtica abundant, basada en aspectes de la vida quotidiana d'un barri obrer, on són importants les festes, els jocs i els espectacles de circ. Aquesta obra es recull en cinc volums de Poesia escènica i en el Teatre complet. Dins del seu teatre destaquen les accions-espectacle, que parteixen de situacions quotidianes, són breus, sense diàleg, divideixen en parts per pauses, tenen lloc en llocs diferents i compten amb un públic present i actiu.
Manuel de Pedrolo (1918-1990): entre la novel·la i el teatre
Manuel de Pedrolo (1918-1990), més conegut com a novel·lista, va produir 13 obres de teatre centrades en el tema de la llibertat, amb coincidències amb el teatre de l'absurd de Beckett o de Ionesco.
La renovació teatral al País Valencià
En l'àmbit valencià, la renovació va ser possible quan diversos activistes teatrals van trobar organismes favorables a l'escena valenciana i una nova generació de dramaturgs, com Martí Domínguez i Bataller (Les Malanes, 1947, i No n'eren 10?, 1960) i Francesc de P. Burguera (Tornar a voler, 1951, i L'home de l'aigua, 1959).
Joan Alfons Gil Albors: la llibertat i la condició humana
Joan Alfons Gil Albors (Alcoi, 1929) va publicar Barracó 62, obra en què reflexiona sobre el tema de la llibertat i la condició humana. Els personatges ocupen un barracó d'un camp de concentració. La indeterminació de temps i espai crea un laboratori on descobrir fins on arriba l'ètica personal.