Teatre català sota el franquisme: Manuel de Pedrolo, Joan Oliver i Joan Brossa

El teatre català durant el franquisme

El règim franquista va prohibir el teatre català. El gènere es va desconnectar dels corrents innovadors del teatre europeu i nord-americà fins després de la Segona Guerra Mundial. El 1946, tant a València com a Barcelona, la censura autoritza per primera vegada representacions que no foren en castellà, però les traduccions d'obres estrangeres continuaren prohibides.

A València, el públic demanava teatre d'evasió, i es programaven funcions còmiques que responien al model del sainet. A Catalunya, l'any 1955 es va fundar l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, companyia de teatre que va aconseguir dur endavant una programació i uns mètodes de treball rigorosos. Va programar clàssics i va editar traduccions d'autors com Manuel de Pedrolo.

Principals autors i tendències

Joan Oliver

Joan Oliver va escriure comèdies que criticaven mordaçment la burgesia. Escriptor d'extracció social burgesa, reacciona contra la seva pròpia classe i es sent còmode en la comèdia burgesa.

Joan Brossa

Joan Brossa va ser el millor representant del teatre d'avantguarda, inclinat a les formes surrealistes.

Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo, més conegut com a novel·lista, té una producció teatral que consta de 13 obres centrades en el tema de la llibertat, plantejat des de diferents angles i amb coincidències amb l'anomenat teatre de l'absurd.

Podem dividir el seu teatre en tres etapes, però només presenta una etapa central, situada a la meitat de la dècada dels 50. En aquest període planteja una reflexió rigorosa i complexa sobre alguns punts fonamentals de l'existència humana i formula preguntes inquietants.

Característiques del teatre de Pedrolo

• Els personatges habiten en un món tancat que els separa de manera radical de l'espai exterior.
• Trobem personatges empresonats: els més decidits lluiten per enderrocar els seus murs, i els altres acaben per admetre-ho i acostumar-se a causa de la por que els desperta l'espai exterior.
• Està preocupat per la condició de la persona en un sentit transcendent, però compromès amb un país i un moment molt concrets.
• És un teatre pessimista, perquè pren en consideració problemes col·lectius i planteja una rigorosa transposició a la realitat.
• Els personatges viuen abocats cap al seu món interior, que intenten explicar sense que això signifiqui que no tinguin interès pel món dels altres.