Teatre i Poesia Catalana Contemporània: Sergi Belbel, Miquel Martí i Pol i Quim Monzó

Teatre actual

A finals dels anys 60, el teatre d'autor estava sota pressió. Durant els anys 70 i 80, el teatre es desentenia de la paraula, i el protagonisme l'assoliren alguns grups que realitzaven espectacles. Aquests introduiren noves tècniques que van fer un treball immens per a la creació d'un nou públic i la introducció de nous gèneres teatrals.

A finals dels 80 comença un procés de recuperació del text per la capacitat d'abstracció i d'acció. A finals del segle XX i principis del segle XXI es pot definir la seua riquesa i dinamisme. Es pot parlar d'un nou tipus d'autor teatral que s'implica com a director i com a actor (Sergi Belbel). L'autor-director Carles Alberola n'és un exemple. Han escrit també musicals per a sèries de televisió.

Miquel Martí i Pol

L'obra no es pot desvincular de la realitat i de la gent. La poesia és fonamentalment autobiogràfica i pren l'experiència personal com a material que transforma en poesia. Domina un to descriptiu que explica els sentiments i les idees. Escriu amb un llenguatge senzill, directe i assequible, però al mateix temps de notable qualitat. Aquest fet l'ha convertit en el poeta més llegit de la literatura catalana contemporània.

A través de la seua obra descobrim una experiència humana. La seua poesia ha evolucionat segons les vicissituds de la seua biografia personal i els canvis de la societat catalana.

Primera etapa: els anys 50

Publica títols com Paraules al vent, que mostren una profunda crisi religiosa i existencial. Aquesta descoberta el portarà cap a una poesia de compromís on els protagonistes són la gent del seu poble.

Els anys 70

Les seues obres presenten una clara evolució: d'una banda, els poemaris que tracten la desorientació i la crisi personal; de l'altra, amb l'estabilització de la malaltia, obres com Estimada Marta.

La vellesa i els 90

Finalment, el poeta coincideix amb l'arribada de la vellesa en textos com Els bells camins, que transmet una profunda serenor. Ja en els 90 presenta un nou gir definit pel desconcert.

Quim Monzó

És un dels narradors catalans més valorats per la crítica literària i pel públic lector. Ha publicat novel·les i, sobretot, contes. A més a més, ha publicat en forma de llibres els seus articles periodístics.

Després d'una primera etapa més experimental, crea un estil molt personal. La narració es construeix sobre una idea bàsica que s'amplia o s'exagera fins a arribar a un final absurd. La primera matèria de les seues narracions és la vida quotidiana, i la seua temàtica es pot sintetitzar en el retrat crític d'una societat consumista. Les frases curtes i el joc de paraules componen un estil net i nu.

Uf, va dir ell.