El teatre del segle XX: existencialisme, absurd i èpic, de Sagarra a Benet i Jornet
Literatura: les tendències teatrals del segle XX
Al llarg del segle XX, i especialment després de la Segona Guerra Mundial, sorgeixen a Europa i als Estats Units diverses tendències teatrals.
L'existencialisme
L'existencialisme es preocupa pel sentit de la vida, influït per les guerres mundials. Els autors més importants són Jean-Paul Sartre i Albert Camus.
El teatre nord-americà
El teatre nord-americà: Tennessee Williams i Arthur Miller plantegen uns conflictes de manera pessimista. Els personatges són marginats, inadaptats o perdedors.
El teatre de l'absurd
El teatre de l'absurd: Eugène Ionesco i Samuel Beckett consideren que l'ésser humà no actua per principis racionals. Dóna molta importància a l'escenografia, a més de la paraula.
El teatre èpic
El teatre èpic: Bertolt Brecht utilitza la tècnica del distanciament. La seva obra influí en una bona part del teatre a partir dels anys seixanta.
Autors del teatre català
Josep M. de Sagarra
Josep M. de Sagarra va néixer a Barcelona l'any 1894. Llicenciat en Dret, va abandonar la carrera diplomàtica per dedicar-se a la literatura. Del 1936 al 1938 es va exiliar de Catalunya voluntàriament.
Sagarra va conrear la poesia i la prosa, però va adquirir més fama amb el teatre. Una primera etapa de la seva producció es situa el 1918, quan estrena la seva primera obra, Rondalla d'esparvers. Entre les obres més conegudes hi ha Les llàgrimes d'Angelina i La Rambla de les floristes.
Sagarra va crear el poema dramàtic, protagonitzat per figures característiques de la societat tradicional. Després de la Guerra Civil no va poder representar cap obra, perquè estava prohibit interpretar obres en català. El 1947 estrenà La fortuna de Sílvia i el 1948, Galatea.
El teatre de Sagarra es caracteritza per una gran riquesa de vocabulari, que es manifesta en un vers àgil i sonor, i en les expressions populars.
Sergi Belbel
Sergi Belbel va néixer a Terrassa el 1963 i el 2005 va ser nomenat director del Teatre Nacional de Catalunya. Les primeres obres demostren la influència de Beckett, amb tendència al minimalisme.
A Carícies (1991) succeeixen unes històries amb les quals s'investiga les relacions de parella i de família per mitjà de personatges que s'enfronten a sentiments intensos. A Després de la pluja (1992), un grup d'oficinistes coincideixen al terrat d'un gratacel per fumar i reflecteixen les pors d'homes i dones contemporanis.