Teatre en valencià de la posguerra als anys 70: Manuel de Pedrolo i la renovació escènica
Posguerra fins als anys 70
Amb la implantació del règim franquista es va prohibir el teatre en valencià i es va desconnectar dels corrents innovadors fins després de la Segona Guerra Mundial. Fins a 1946 la censura no autoritzà representacions que no foren en castellà; a més, les traduccions d'obres estrangeres també estaven prohibides.
A València, el públic demanava obres d'evasió i es programaven obres còmiques que responien al model del sainet. El mateix 1946, diferents autors proposaren en la premsa que l'escena valenciana s'obrira a nous plantejaments escènics i que tractara arguments moderns, inspirats en els conflictes reals de la societat, en consonància amb els problemes del públic.
A Catalunya es fundà l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, companyia de teatre que aconseguí dur endavant una programació i uns mètodes de treball rigorosos. El 1960 es fundà l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, oberta als nous corrents teatrals.
Autors destacats
- Joan Oliver va escriure comèdies en què criticava mordaçment la burgesia.
- Joan Brossa fou el millor representant del teatre d'avantguarda, partidari de les formes surrealistes. Escrigué una obra dramàtica abundant basada en aspectes de la vida quotidiana.
- Manuel de Pedrolo es centrà en el tema de la llibertat.
En l'àmbit valencià, la renovació es degué al fet que diversos activistes teatrals trobaren empara en alguns organismes favorables a la posada al dia de l'escena valenciana. Aparegué així una nova generació de dramaturgs on destacà Martí Domínguez i Barberà, Francesc de P. Burguera, etc.
Manuel de Pedrolo
Podem dividir el teatre de Pedrolo en tres etapes; tot i que només té una etapa central intensa i sòlida, la situem en la dècada dels 50. Manuel de Pedrolo planteja una reflexió rigorosa i complexa sobre alguns punts fonamentals de l'existència humana, i s'interroga sobre la solidaritat humana, el conformisme davant la realitat, l'afany de revolta i les seues dificultats, la recerca del coneixement, etc.
Característiques del seu teatre
- Espais tancats: els personatges de Pedrolo habiten un món tancat que els separa de manera radical de l'espai exterior. Ens trobem amb personatges empresonats.
- Escenografia claustrofòbica: aquest conflicte es tradueix en situacions tancades i angoixants, en què els personatges es troben sotmesos a accions rutinàries i inútils.
- Existencialisme i absurd: compromès amb el seu país, Pedrolo hereta la temàtica existencial i se serveix de les formes de l'absurd.
- Pessimisme i realitat: el seu teatre és pessimista, té consideració pels problemes col·lectius i planteja una rigorosa transposició de la realitat.
- Mon interior i memòria: els personatges viuen abocats cap al seu món interior. Molt sovint viuen presoners del present, intentant aclarir el seu origen, ja que tan sols tenen un record imprecís del passat, que els confon.