Los textos expositivos: estructura, recursos y rasgos del lenguaje académico

Entrada: palabra

Accepcions: 1

Subaccepcions: a

Abreviatura: adj.

Registres lingüístics: ant., antic., coloq., coloquial.

Àrea del coneixement: arq. arquitectura, econ. economia.

Textos expositius

Els textos expositius són aquells que tenen com a funció específica explicar, informar o difondre una qüestió o un tema a fi de fer-lo comprendre o donar-lo a conèixer a algú. S'empren en l'àmbit acadèmic.

Característiques

Atès que el seu objectiu és transmetre informació, han de ser clars i objectius, i les dades s'han de presentar seguint un ordre lògic i jeràrquic.

• Solen tractar un tema concret, identificable i ben estructurat.
• L'emissor ha de conèixer bé el tema que tracta i ha d'emprar un llenguatge a l'abast del destinatari.
• S'hi empra el registre estàndard o els registres específics de les diferents àrees de coneixement.
• El receptor ha d'estar interessat a informar-se sobre el tema que s'hi tracta.

Estructura

• Títol: ens orienta sobre el contingut del text (temàtic). Sol ser breu i generalment està format per un sintagma nominal o per una oració simple.
• Introducció: on es presenta el tema que es tractarà i se'n defineixen els conceptes principals.
• Desenvolupament: en què s'explica el tema o la informació que es vol transmetre de manera ordenada.
• Conclusió: on es fa una síntesi de les idees exposades fent servir fórmules de tancament com: en resum, resumint, per acabar, recapitulant, en definitiva, en conclusió, finalment, etc.

Recursos

• El present d'indicatiu, sobretot en les definicions, i el passat per a explicar l'origen dels fets.
• La tercera persona del singular, la primera persona del plural i les formes impersonals.
• Substantius monosèmics i unívocs, en els quals un significant correspon a un significat i a la inversa, acompanyats d'adjectius especificatius per evitar ambigüitats o confusions.
• La terminologia específica de cada àrea, fórmules, símbols i formes cultes.
• Oracions simples enunciatives i coordinades per a definir els conceptes, i oracions subordinades causals per explicar les conseqüències.

Els sons vocàlics

Els sons vocàlics es poden classificar tenint en compte dues característiques:

Punt d'articulació

És la zona de la cavitat bucal on es desplaça la llengua i hi fa ressonar l'aire. Segons aquest tret, les vocals poden ser:

• Anteriors: quan la llengua s'acosta cap endavant: la e tancada, la e oberta (ɛ) i la i.
• Centrals: quan la llengua no va endavant ni endarrere: la a.
• Posteriors: quan la llengua s'acosta cap al vel del paladar: la o tancada, la o oberta (ɔ) i la u.

Mode d'articulació

Fa referència al grau d'obertura amb què es produeix el so. Segons aquest tret, les vocals poden ser obertes (a, ɛ, ɔ), semiobertes o semitancades (e, o) o tancades (i, u).

Romanticisme i Renaixença

Context històric

A finals del segle XVIII, la Revolució Francesa i la Revolució Industrial van suposar:

• El triomf del capitalisme.
• Innovacions tecnològiques.
• L'ascensió de la burgesia, que reclamava el poder polític.

Aquests fets van influir en el naixement del Romanticisme a Europa. En el nostre territori coincideix amb l'època de la Renaixença: període on es recupera la llengua i la cultura.

El Romanticisme

Moviment estètic que va aparèixer a Europa. Neix com a reacció dels principis neoclàssics.

• Els sentiments i la imaginació per damunt de la raó.
• Llibertat individual: l'artista com a geni creador. Literatura que emociona i no ensenya.
• Gust pels escenaris exòtics, misteriosos i lúgubres.
• Temes: amor, amistat, l'inconscient, els somnis... Valoració del passat (Edat Mitjana).

Dues tendències

Romanticisme liberal: defensa els ideals de la Revolució Francesa. Escriptors republicans, escèptics i liberals: Lord Byron, Víctor Hugo i Alexandre Dumas. En la nostra literatura, idees presents en algunes revistes com El Propagador de la Libertad i El Vapor.

Romanticisme conservador: autors interessats per l'època medieval, d'ideologia moderada, conservadora i de fe cristiana. Walter Scott. En la nostra literatura, la majoria dels nostres autors s'integren en aquesta tendència.

La Renaixença

Moviment que recupera la llengua i la literatura pròpies.

• Reivindicació nacional: pàtria i llengua.
• Inici: 1833, amb la publicació del poema La pàtria de Bonaventura Carles Aribau a la revista El Vapor.
• Fi: 1877, quan Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà van ser premiats als Jocs Florals.

Els Jocs Florals

Certàmens anuals (que ja existien a l'Edat Mitjana).

• Temes: pàtria, fe i amor.
• Finalitat: difondre la literatura en la nostra llengua, dotar-la de prestigi i crear unió entre els autors per damunt de les diferències dialectals.

La Renaixença valenciana

Els nostres autors formaven part de la burgesia agrària i la seua repercussió va ser limitada.

Diferències respecte a Catalunya: a Catalunya, els autors pertanyien a la burgesia industrial i reivindicaven aspectes polítics i la normativització de la llengua. Els autors valencians troben a faltar un model de llengua que servisca de prestigi literari.

La recerca d'un model lingüístic

Es buscava un model unitari que ajudara a recuperar el prestigi de la llengua, per part del consistori dels Jocs Florals i de la Real Academia de las Buenas Letras.

Divisió d'opinions:

• Model culte: autors que defensen un model basat en la tradició literària. Recuperació de la llengua utilitzada en el segle XV, on la Cancelleria Reial era l'encarregada d'unificar l'idioma i creadora d'un model lingüístic que seguien tots els escriptors de la Corona d'Aragó. Autors conservadors que utilitzen formes medievals, poc conegudes al segle XIX.
• Model popular: autors que volen reproduir la llengua que es parla al segle XIX.

Resultat: llengua farcida de figures retòriques i arcaismes.

Autors valencians: Teodor Llorente i Vicent Venceslau Querol (poetes de guant).