Tipus de Text en Català: Estructures Bàsiques, Coherència, Cohesió, Adequació i Figures Retòriques

Estructura bàsica dels tipus de text

Text narratiu

Estructura bàsica del text narratiu:

• Plantejament (situació inicial).
• Nus (evolució de la història).
• Desenllaç (resolució final).

Exemples: la rondalla i la faula (relat fantàstic); la crònica i la notícia (relat realista).

Text explicatiu

Estructura bàsica del text explicatiu: exposa una cosa a fi de fer-la comprendre o donar-la a conèixer a algú.

• Introducció (plantejament del tema).
• Desenvolupament (fets, causes...).
• Conclusió (resultats, conseqüències...).

Text descriptiu

Estructura bàsica del text descriptiu: explica detalladament com són les persones, els animals, els objectes, els llocs, els ambients...

• Tema (personatge, objecte, paisatge...).
• Caracterització (detall de propietats).
• Situació (relació amb l'entorn).

Text argumentatiu

Estructura bàsica del text argumentatiu: l'emissor està normalment implicat en el missatge del text. Això es pot mostrar mitjançant l'ús de la primera persona.

• Tesi (opinió que es vol defensar).
• Argumentació (premisses, dades...).
• Conclusió.

Coherència textual

La coherència textual és la propietat que dóna unitat de significació al text. Un text coherent presenta un tema central, que constitueix el fil conductor de tot el text, la informació necessària per a entendre'l, i una ordenació precisa. Un text coherent tindrà una unitat de registre, de to i d'estil.

Per comprovar la coherència d'un text, cal buscar:

• Que el text presenta un sentit global, d'acord amb la intenció inicial.
• Que hi ha continuïtat entre les idees exposades, sense desequilibris ni contrasentits.
• Que cap concepte queda ambigu.
• Que les idees s'han ordenat tenint present què sap i què no sap el destinatari del text i les seves possibles reaccions.

Si es detecta alguna inconcreció respecte dels aspectes assenyalats, cal fer l'esforç de replantejar-se el text, ja sigui parcialment o en la seva totalitat.

Cohesió textual

La cohesió textual és la propietat segons la qual les diferents parts d'un text estan ben travades per mitjà de mecanismes sintàctics. En un text cohesionat les parts no tan sols estan semànticament relacionades (és a dir, hi ha coherència entre elles), sinó que a més apareixen explícitament lligades a través de procediments com els següents:

• Ús de connectors.
• El manteniment de referents a través de la repetició de mots, l'el·lipsi, l'ús de sinònims o la substitució pronominal.
• L'ús correcte dels signes de puntuació.
• El procés anomenat de deixis, que consisteix a introduir en el discurs un nom encapçalat per un determinant indefinit i, poc després, reprendre'l encapçalant-lo per un determinant definit (article, demostratiu, etc.).

Cal buscar la cohesió del text, és a dir, constatar que cada frase s'adequa a la interpretació de la resta d'oracions prèvies del discurs. Per tant, cal comprovar el següent:

• Que el pas d'un paràgraf a un altre respon a una evolució en el discurs.
• Que els connectors utilitzats serveixen com a senyals dels elements lingüístics.
• Que els signes de puntuació organitzen i equilibren el text.
• Que no hi ha incorreccions ortogràfiques, sintàctiques o lèxiques (a banda de les gramàtiques clàssiques, els correctors informàtics poden ser molt útils).
• Que les convencions s'han utilitzat de manera coherent.

Adequació textual

L'adequació és la propietat textual segons la qual de the diferents elements lingüístics de què disposa l'emissor, aquest tria aquells que encaixen (s'adeqüen) més a la situació comunicativa. Un text correctament adequat presenta un registre formal o informal, segons la situació de comunicació, i pertany al gènere textual o classe de document (carta, esquela, epitafi, etc.) que més s'hi adiu.

Per a una adequació correcta d'un text cal tenir en compte els aspectes de presentació, que formen part de l'acabat final: el domini de la veu i del llenguatge no verbal en els textos orals, i la cal·ligrafia, la polidesa, la presència de marges i espais en blanc o la inclusió de diferents recursos tipogràfics en els textos escrits.

Figures retòriques

• Metàfora: se substitueix un element per un altre amb el qual manté algun tipus de relació de semblança. Pot ser pura (només apareix un dels dos elements) o impura (apareixen els dos elements).
• Comparació o símil: s'estableixen les semblances entre dues realitats.
• Sinestèsia: se citen sensacions captades per sentits diferents (vista, tacte...).
• Hipèrbole: exageració.
• Antítesi: s'uneixen dues idees contràries.
• Personificació: s'atribueixen qualitats humanes a un objecte o animal.
• Al·literació: es repeteixen sons en un mateix vers.
• Onomatopeia: s'imiten sons produïts per animals, objectes, etc.
• Paral·lelisme: es repeteix una mateixa estructura sintàctica en dos o més versos.
• Anàfora: es repeteixen paraules a l'inici de dos o més versos.
• Hipèrbaton: s'altera l'ordre sintàctic habitual dels elements d'un vers.