Variació lingüística en català: varietats històriques, geogràfiques, socials i funcionals

Les llengües no són entitats monolítiques, inamovibles, uniformes ni estàtiques, sinó sistemes que canvien i es refan. Per tant, podem afirmar que la variació és inherent a totes les llengües. No es parla el mateix català a Eivissa que al Penedès; tampoc no és idèntic el castellà de Burgos i el de Bolívia. Igualment, trobem diferències entre el català del segle XII i l'actual, i entre la manera de parlar d'una persona gran i la d'una persona jove. No parlem cap llengua en abstracte, sinó que la llengua es manifesta sempre a través de les seves múltiples varietats. A l'hora de classificar la variació lingüística hem d'atendre dos criteris essencials: variacions associades al grup de parlants (històriques, geogràfiques i socials) i variacions vinculades a la situació comunicativa (registres).

Varietats històriques

Fan referència als canvis que experimenta la llengua al llarg del temps. Dins aquest tipus de variacions podem distingir:

• Variacions diacròniques: són aquelles variacions que experimenta una llengua al llarg de la seva història.
• Variacions sincròniques: variacions que mostra una llengua en un moment històric determinat.
• Variacions generacionals: són les diferències lingüístiques que presenten distintes generacions dins una mateixa època. Els joves solen desenvolupar argots rics i variables, les persones d'una franja d'edat superior solen parlar d'una manera més semblant als mitjans de comunicació i els avis semblen ancorats en una forma de parlar més antiga, amb frases fetes i arcaismes que revelen la formació i la visió del món d'altres temps.

Varietats geogràfiques o diatòpiques

Aquestes varietats són conegudes popularment com a dialectes i són les formes que presenta una llengua en una determinada zona geogràfica del seu domini lingüístic. Els parlants dels diferents dialectes d'una llengua normalment s'entenen entre si. La dialectologia és la ciència que estudia aquest tipus de variacions i divideix la nostra llengua en dos grans grups dialectals que, al seu torn, se subdivideixen en diversos dialectes i subdialectes.

Divisió dialectal de la llengua catalana

Des d'un punt de vista històric podem classificar els dialectes del català en constitutius, si han evolucionat al territori on es va originar la llengua, i consecutius, si són el resultat de l'evolució de la llengua catalana exportada a aquests llocs a causa de l'expansió territorial. El català septentrional, el català central i el català nord-occidental són dialectes constitutius, mentre que el balear, el valencià i l'alguerès són dialectes consecutius.

Varietats socials o diastràtiques

Són maneres de parlar característiques d'un grup social concret, encara que també es vinculen al grau de culturització lingüística del parlant. Aquestes varietats donen lloc a diferents tipus de parlars, com el xava, el bleda o l'ultra.

Els parlars xava i bleda són propis de parlants habituals de la llengua castellana. Es caracteritzen per una fonètica fortament castellanitzada i per l'abundància d'interferències morfològiques, sintàctiques i lèxiques procedents d'aquesta llengua.

• El parlar xava és propi d'alguns barcelonins que no dominen suficientment la llengua catalana; n'és un exemple la substitució de la e neutra per la a oberta.
• El parlar bleda és propi d'aquells que presenten un to cursi i castellanitzat; un exemple és la substitució de la ela tradicional catalana per la ela castellana.

El parlar ultra és el parlar de sectors imbuïts d'un fort esperit normativista. Són trets del parlar ultra els arcaismes o l'exagerada pretensió de pronunciar les paraules d'acord amb l'ortografia quan la situació comunicativa no ho requereix.

Varietats funcionals o registres

Un registre és la variació de la llengua que presenta un individu en funció de la situació comunicativa en què es troba. Aquesta variació determina el grau de competència lingüística del parlant en saber utilitzar els registres existents en les situacions adequades. Els registres estan determinats pel tema de què es parla, el nivell de formalitat, el canal de comunicació i la intenció amb la qual s'ha creat un text. El nombre de registres de què disposa cada llengua varia segons les necessitats socials que aquesta hagi de cobrir; però, a grans trets, podem distingir entre registres formals i informals.

L'estàndard

Les variacions lingüístiques són comunes a totes les llengües i, precisament per això, han elaborat una variació comuna, que és coneguda per la majoria de parlants i la tenen com a model de referència. L'estàndard té com a finalitat facilitar la intercomunicació entre els parlants i superar les diferències dialectals, independentment del seu origen geogràfic, generacional o social.

Les característiques de l'estàndard són aquestes:

• Posseeix unes normes pròpies ortogràfiques, gramaticals i lèxiques que acata la comunitat parlant.
• És cultivat estilísticament pels escriptors, poetes, pensadors…
• És el mitjà de comunicació utilitzat per la premsa, la ràdio i la televisió.
• És el model de llengua que empra l'administració.
• És ensenyat a les escoles.
• Gaudeix de prestigi.

Es parla de l'estàndard com la varietat de tothom perquè tots els parlants la poden fer seva si la situació comunicativa ho requereix, però també es coneix com la varietat de ningú perquè no es correspon a cap zona geogràfica concreta i no és el parlar propi de cap grup de parlants.

No hi ha un model únic d'estàndard

Perquè les tres grans modalitats de la llengua catalana tenen un estàndard regional propi; no obstant això, aquests models d'estàndard regional presenten unes diferències mínimes perquè tots s'han adaptat a la normativa.

Com s'elabora l'estàndard d'una llengua?

En el procés de creació d'una varietat estàndard se segueixen una sèrie de passos:

1. Selecció: el primer pas és seleccionar una determinada varietat lingüística, especialment quan la llengua que s'estandarditza presenta molta diversitat externa; també es pot optar per partir d'una varietat determinada i integrar-hi trets de diverses varietats.
2. Codificació: el segon pas és l'establiment de normes per a la varietat que s'està estandarditzant.
3. Promoció: el darrer pas d'aquest procés és promocionar la varietat estàndard i implantar-la en els àmbits de comunicació formal.

Les tasques de codificació de les llengües modernes les solen dur a terme institucions públiques. En el cas de la nostra llengua, la institució que l'estudia científicament i la normativitza és l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).