El verí del teatre de Rodolf Sirera: context històric, literari i característiques del teatre valencià dels anys 70
Context històric i literari
1. En quin context històric i cultural se situa l'escriptura d'aquesta obra?
La dècada dels 70 es considera un període de trànsit cap a l'estructura social i econòmica posterior. A Espanya, la fi de la dictadura franquista (1975), l'aprovació de la Constitució (1978) i dels diversos estatuts d'autonomia donen pas a un procés de recuperació de les llibertats que passa també per la normalització lingüística i cultural.
El País Valencià és una societat sotmesa als canvis que comporten els elements següents: la industrialització intensiva dels 60, la tensió demogràfica producte del fort increment de la urbanització del país i de l'arribada d'emigració interior, les tensions derivades de l'eixida del franquisme i l'emergència d'un nou nacionalisme valencià, amb forta presència universitària i il·lustrada, que qüestionava radicalment el regionalisme tradicional.
L'impuls del procés autonòmic valencià va provenir fonamentalment de les forces polítiques d'esquerra, dels valencianistes i dels nacionalistes valencians. Els sectors dominants en la dreta valenciana, moguts per la seua preocupació per una hipotètica pèrdua d'influència social i política, i per l'interès de millorar els resultats electorals, van dificultar el procés autonòmic i van impulsar un conflicte social que va acabar dividint profundament els ciutadans (Batalla de València).
El resultat va ser una autonomia política relativament limitada i l'enfortiment de les tendències tradicionals a la subalternitat de la societat i la política valenciana dins de l'àmbit espanyol. Una dinàmica d'enfrontament que ha fet que els ciutadans acabassen percebent la identitat valenciana com un fet problemàtic1.
Pel que fa a les infraestructures culturals, al País Valencià el procés d'institucionalització del món teatral es manifesta en l'habilitació d'un seguit de sales públiques: els Teatres de la Diputació a València (1971); el Teatre Principal de València, que va començar una etapa d'obertura (1979); la sala Escalante, que va obrir-se per a grups valencians de teatre experimental (1980); i la inauguració del Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana al Rialto (1988). Mentrestant, la iniciativa privada continuava molt reticent a representar autors actuals en català.
2. Situa aquesta obra en la trajectòria de l'autor/a (etapes o blocs) i digues algunes característiques de l'etapa o bloc (o diferències respecte a altres etapes o blocs).
Rodolf Sirera (1948) és el dramaturg més important de l'escena valenciana actual i, juntament amb Josep Maria Benet i Jornet, un dels renovadors de la dramatúrgia catalana actual.
Primera etapa (teatre social i èpic). La seua activitat inicial, influïda pel teatre èpic, es desenvolupa en les col·laboracions amb el teatre independent (Centre Experimental de Teatre, 1968-72) i es manifesta en obres com La pau (retorna a Atenes) (1972) i la trilogia escrita amb el seu germà Josep Lluís sobre la història dels valencians a partir de 1868 (La desviació de la paràbola). En aquesta primera etapa, les obres estan caracteritzades per la temàtica social, la dialèctica de les estructures internes, la construcció aïllada d'escenes, els personatges tipus i la referència al present a través d'accions situades en el passat.
Segona etapa (professionalització i experimentació). Al final dels 70, Sirera enceta el camí cap a la professionalització, animat per les perspectives de normalització cultural. L'autor s'interessa per formes dramàtiques molt diverses i du a terme una reflexió sobre les possibilitats i els límits del llenguatge teatral. Les dues obres més destacades d'aquesta etapa són El verí del teatre (1978) i L'assassinat del doctor Moraleda (1977-78). Mentre la primera, la seua obra traduïda a més llengües i més representada a tot el món, s'interessa pels límits de la ficció, la segona és una investigació sobre la novel·la i el cinema negre.
Tercera etapa (anàlisi psicològica). En obres com La primera de la classe (1984), un diàleg entre dues dones, i Indian Summer (1987) predomina l'anàlisi psicològica de personatges. Paral·lelament a l'escriptura, en aquesta etapa Sirera assumeix responsabilitats en la gestió teatral pública, una relació sovint conflictiva amb l'Administració que durarà fins al 1993.
Etapa actual (televisió i escena valenciana). Des de mitjan anys 90, l'autor ha treballat com a guionista de sèries per a televisions autonòmiques i estatals, mentre que la seua presència als escenaris valencians ha estat gairebé nul·la, sobretot a causa del color polític de la Generalitat Valenciana fins ben entrat el segle XXI.
3. Quines característiques generals presenta el gènere teatral en el context d'escriptura de l'obra?
Els grups de teatre independents nascuts al llarg dels 70 havien proposat espectacles amb noves tècniques dramàtiques (mim, mescla de gèneres, decorats simbòlics, etc.) i la feina i funció de l'autor teatral s'havia diluït en la construcció espectacular col·lectiva. Algunes d'aquestes companyies (Els Joglars, Els Comediants, La Cassola, Dagoll Dagom) duien a terme violentes i poderoses imatges plàstiques, però cada cop amb un contingut menys didàctic o polític.
A cavall dels 80, amb l'aprovació de la Constitució i la proximitat dels estatuts d'autonomia, millora notòriament el clima de llibertats per a la creació. El teatre evoluciona per la voluntat europeista dels autors: torna el teatre de text i autors com Josep Maria Benet i Jornet o Rodolf Sirera investiguen nous espais escènics, recuperen el paper del director i posen en valor la transcendència dels diàlegs, a més d'incorporar les possibilitats tècniques dels escenaris que havien investigat les companyies independents.
Els autors, en general, s'allunyen de la denúncia de l'opressió col·lectiva i s'inclinen per temes purament literaris com ara el pas del temps, la perplexitat de l'individu davant la societat i els problemes de convivència urbana. En aquest renovat teatre es van introduir noves tècniques com ara el desenvolupament del monòleg, la descontextualització de diàlegs o l'ús d'acotacions extenses amb forma literària. En algunes obres, com en El verí del teatre, l'acció se sotmet a manipulacions dramàtiques consistents a retardar i eclipsar la informació, amb l'objectiu de potenciar l'ambigüitat de les situacions escèniques.
4. Quins altres autors destaquen en el context d'escriptura d'El verí del teatre? (Mínim dos autors/es). Aporta algunes dades sobre l'escriptura (títols destacats i/o característiques bàsiques) d'aquests altres autors o autores.
Tot i el desprestigi del «teatre d'autor» durant les dècades dels 60 i dels 70, algunes de les obres de més èxit van ser precisament d'autoria individual. Es tracta de companys generacionals de Rodolf Sirera que, com ell, es formen en el paradigma del teatre èpic, distanciat i compromès, però en el camí de la professionalització s'inclinen per produccions de caràcter realista que expressen conflictes individuals.
Jordi Teixidor (1939), el més gran del grup, estrena amb èxit el 1970 El retaule del flautista, obra en què denuncia la corrupció política i els abusos del poder dictatorial amb un llenguatge que opta pel distanciament (cfr. Bertolt Brecht). Teixidor ha insistit en un teatre essencialment èpic a Magnas (1992) o Estat de setge (1995), però en un context en què aquesta opció de drama polític ja no desperta el mateix interès.
Josep Maria Benet i Jornet (1940-2020), l'autor més representatiu del teatre català de la segona meitat del segle XX, es va presentar el 1962 amb Una vella i coneguda olor i ha compaginat una obra teatral brillant i sempre en evolució amb una carrera com a creador de guions televisius. Els seus protagonistes, moguts per fortes passions, solen fracassar en l'intent d'integrar-se en un grup social diferent (Berenàveu a les fosques, 1971). A partir dels 90, amb obres com Desig, E.R., Testament o Fugaç, enllaça amb el llenguatge de la nova generació de creadors (Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé) i amb referents internacionals (Pinter, Koltès, Mamet o Bernhardt). Els seus temes són la felicitat inassolible, el desig de transcendència, el component efímer de l'amor, la temptació de la fugida, la malaltia terminal, les actituds i les relacions no sancionades per la moral pública, el lligam entre pares i fills.
Manuel Molins (1946), valencià com Sirera, presenta una producció teatral prolífica i de gran diversitat formal, amb temàtiques i intencionalitats molt variades. Format en el teatre independent (Grup 49), ha fabulat episodis històrics valencians amb una dramatúrgia subversiva i compromesa amb la realitat històrica i social del moment (Dansa del vetlatori, 1971; Quatre històries d'amor per a la reina Germana, 1980; Centaures, 1985). Més recentment, les seues obres exploren la naturalesa del poder i de les classes privilegiades: Ni tan alts, ni tan rics... (1989), Ombres de la ciutat (1992), La divina tramoia (2006). Autor sempre atent a l'actualitat i als conflictes més punyents en cada moment, ha escrit sobre les migracions (Abú Magrib, 2004), els nous desafiaments de l'educació (Monopatins (Skaters), 2006), la plenitud i la llibertat del gènere femení (Dones, dones, dones, 2009) o les malvestats de la guerra d'Iraq (Bagdad (dones al jardí), 2016).