Vicent Andrés Estellés i Salvador Espriu: aportacions a la poesia catalana del segle XX

Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) va començar a escriure poesia a la postguerra, però va ser conegut sobretot a partir dels anys 70. Va escriure des de la perifèria literària que era aleshores València, i el situem en el «Grup poètic de postguerra» (1943-1960).

L'obra poètica d'Andrés Estellés no és fàcil d'encasellar, perquè és prolífica, original i exuberant. Escriure poesia va ser per a ell una necessitat gairebé biològica. Va ser un poeta apassionat que va retratar admirablement la vida quotidiana. Els seus temes són l'amor, la mort, el sexe, la por, la ciutat, el camp, la dona.

Un sentiment cívic i col·lectiu

En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble. La dignitat personal i civil és un dels seus valors més incontestables. La pàtria no és per a ell un mot grandiloqüent i buit, sinó el drama col·lectiu d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional oprimida per un règim de tenebres.

Un poeta de descripcions detallistes

En plena postguerra, època de misèria i repressió, Estellés, que va ser periodista, manté una actitud de cronista apassionat, i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que constitueixen el seu món de cada dia, amb una poesia molt personal que potser és l'essència de València i la seua gent. A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i l'amor, Estellés expressa la glòria i la misèria d'un país. El resultat és un discurs absolutament digne, amb què formula una crònica amarga i alhora esperançada.

Les fonts del seu llenguatge literari

Fidel a les seues arrels, Estellés va forjar el seu llenguatge literari sobre:

• a) la llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV, especialment la d'Ausiàs March;
• b) la llengua de les obres contemporànies de la literatura catalana i valenciana, sobretot la dels poetes del segle XX;
• c) la llengua col·loquial que va aprendre a l'Horta durant la infantesa i que va mantenir viva durant tota la vida.

La mort, l'amor i el cos

La mort fascina Estellés. En la seua poesia, la mort no és un absurd metafísic ni un recurs metafòric. Quan el poeta de Burjassot parla de la mort està, de fet, parlant d'un cadàver estès a terra, de la mort concreta de la filla, d'un cementiri, d'un nínxol, d'un destí d'humiliacions contínues.

Però al costat de l'atractiu de la mort, també sent una atracció obsessiva per l'amor, que es converteix en l'espina dorsal de tota la seua lírica, en una gamma diversa de sensacions que van des del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig. Una de les característiques de la poesia d'Estellés és la forma crua com va tractar l'experiència del sexe, insòlit en la poesia catalana o valenciana anterior a ell, i poc freqüent en la posterior. En general, el cos de la dona és una font de metàfores. En el seu tractament de la matèria amorosa cal destacar els encerts expressius plens d'intensitat, tant quan parla d'amors furtius com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel.

Elaboració estilística i retòrica

Al costat de la franquesa sobre la sexualitat o de l'ús sorprenent de paraules del registre col·loquial, la poesia d'Estellés evidencia també una particular elaboració estilística i retòrica ben visible en la seua adjectivació, en les imatges metafòriques, en el filtre culte, així com en l'ús de metres regulars (decasíl·labs, alexandrins), del vers lliure i dels topònims, que per a ell són paraules carregades de simbolisme. També fa parodia de la tradició clàssica de les èglogues o dels tòpics de la Renaixença valenciana.

Conclusió

Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana personalíssima en el conjunt de la literatura catalana contemporània. Gràcies al seu estil, a l'ús lúcid del llenguatge, a la formulació personal i al maneig de la forma expressiva, es llegeix amb la passió i la facilitat que susciten els poetes populars.

Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, Girona, 1913 - Barcelona, 1985) va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català. A causa de les commocions de la Guerra Civil, va ser un altre escriptor oficinista, com Franz Kafka o Fernando Pessoa, autors que, com ell, també són hermètics i cabalístics.

L'obra d'Espriu, caracteritzada per la barreja d'un intel·lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint càustic, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, i la capacitat per a descriure en termes transcendentals la història col·lectiva han fet que sigui considerada una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

El cicle líric

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar el món destruït per la guerra, que identificava amb la mítica Sinera (Arenys de Mar). Els quatre llibres següents (Les hores, 1952; Mrs. Death, 1952; El caminant i el mur, 1954; Final del laberint, 1955) formen l'anomenat cicle líric.

Aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis íntimament lligats a la teologia negativa, segons la qual Déu es comporta com un cec respecte a la humanitat.

De la metafísica al realisme: La pell de bou

La posició mística de Final del laberint va canviar en La pell de bou (1960), sens dubte el llibre de més ressonància de l'autor. La poesia d'Espriu, considerada metafísica fins llavors, va ser qualificada com a realista. El to èpic o didàctic de l'obra va semblar extremadament modern, malgrat la vaguetat social del discurs del poeta, que només es limitava a parlar de la llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de bou, Espriu abocava reflexions sobre la diversitat i la tolerància i tècniques antigues. No obstant això, el llibre va adquirir un caràcter de discurs cívic, a causa del clima que es vivia en la societat catalana del moment, així com pel fet de centrar el punt de vista en el conjunt de Sefarad (l'Espanya jueva), la qual cosa va actuar com a catalitzador d'una nova actualitat del poeta, fins i tot internacional.

La popularització de l'obra

La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes fossin musicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) va contribuir a la popularització d'una obra que es llegí, fins pràcticament a la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana.