Vida y muerte en la poesía de Miguel Hernández, narrativa valenciana de posguerra y la novela psicológica de Mercè Rodoreda

Vida y muerte en la poesía de Miguel Hernández

En la poesía de Miguel Hernández, la vida y la muerte son uno de los temas fundamentales, en gran medida influenciado por muchas de las desgracias que transcurrieron a lo largo de su vida. En su obra, donde se suceden todas las fases del crecimiento del individuo, se unen la vida y la muerte.

Se unen la vida y la muerte en el sentido existencialista del filósofo Heidegger: "El hombre es un ser nacido para la muerte", y en el de Quevedo: "Vivir es un ir muriendo a cada instante".

También aparece el sentido muerte-semilla: la vida de los seres humanos se entiende como semilla germinadora de una nueva vida, en la que el cementerio, los muertos y los esqueletos se emplean como símbolo de permanencia y constancia de la especie humana.

Símbolos de la dualidad vida/muerte

Algunos símbolos relacionados con la dualidad vida/muerte son los huesos y la lluvia:

• Los huesos, evocadores tanto de la vida como de la muerte, están presentes en las cuatro etapas de la evolución de su poesía.
• La lluvia, que pasa de designar una mera realidad natural y representar al amor, a asociarse con la pena por la muerte de un ser querido, representada por el rayo. Finalmente, da a la lluvia un significado regenerador de vida.

Conclusión

Como conclusión, podemos decir que Miguel Hernández, tras numerosas elegías a amigos y familiares muertos, consiguió que vida y muerte se abrazaran definitivamente en los poemas de Cancionero y romancero de ausencias.

Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l'època

La pèrdua de la guerra comportà l'extinció absoluta de les institucions republicanes i l'eliminació sistemàtica de tots els organismes culturals. Es pot dir que la cultura valenciana patí aleshores un procés intens d'espanyolització castellanitzant. Molts escriptors patiren depuracions professionals o penes de presó.

La dictadura del general Franco tallà de soca-rel l'activitat dels escriptors que havien començat abans de la Guerra Civil i, d'altra banda, els que començaren a escriure a partir de 1939 es trobaren amb un panorama desolador, sense referents. La falta d'escriptors féu que la producció narrativa valenciana es mantinguera fidel als gèneres més tradicionals i desfasada respecte a les tècniques modernes.

Els primers vint anys de postguerra

Als anys seixanta, com a conseqüència de la recuperació econòmica, s'accentuà la represa cultural, salvant una quantitat enorme d'obstacles. El franquisme hagué d'acceptar una lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural.

Fins a la fi de la dècada dels seixanta, els nostres narradors conrearen sobretot la novel·la psicològica i la realista, amb algunes característiques peculiars, com la referència constant a la Guerra Civil, tant en La plaça del Diamant com en Incerta glòria. També s'escriviren novel·les realistes i de recreació d'un món mitificat, com veiem en Els horts i en Bearn.

Explica les característiques més importants de l'obra literària d'Enric Valor

La producció consta de dues grans aportacions: les rondalles valencianes i cinc novel·les i alguns relats breus.

Valor utilitza la tècnica del narrador omniscient i subjectiu, i té un gran domini de la llengua. Els recursos de llenguatge oral que empra provenen directament de la tradició popular, i usa un model de llengua literària molt equilibrat que inclou peculiaritats valencianes.

• Les rondalles estan confeccionades a partir d'un nucli narratiu de procedència oral més o menys complet o extens, i ens proposa contes cultes distints de les rondalles tradicionals.
• Els relats breus no destaquen per un estil treballat, sinó sobretot per la riquesa de llengua. Es tracta de petites peces amoroses i sentimentals.
• La novel·lística presenta les mateixes característiques estilístiques i lingüístiques que les rondalles, però és on més clarament aboca les seues experiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra. En elles usa la narració en primera persona per a oferir més adequadament el material de ficció i augmentar la complicitat del lector.

Enric Valor és l'home que ha sabut crear un riquíssim registre literari amb què ha fet actuar totes les virtualitats expressives de la llengua. També és l'escriptor que millor representa la continuïtat interrompuda de la tradició lingüística i literària valenciana d'abans i de després de la Guerra Civil.

La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d'acord amb aquesta asseveració? Explica per què

Sí, perquè la seua producció literària està inclosa en la novel·la psicològica del segle XX. Aquest corrent narratiu es basa en l'anàlisi detallada dels sentiments dels protagonistes a través dels records que els provoquen els objectes i les sensacions. Aquest plantejament narratiu tendeix a desplaçar el narrador extern a favor d'un narrador en primera persona que conta la història.

Temes principals

Els principals temes són les relacions entre home madur i dona jove. Les relacions són tenses i la dona és la víctima. Tracta l'amor físic, el trauma sexual, el part i l'amor maternal, tot això barrejat amb el desencís dels personatges pel temps present.

Rodoreda realitza una profunda anàlisi dels pensaments i els sentiments de les dones, que són les protagonistes, a través del monòleg interior. L'autora ha creat personatges femenins amb fragments de la seua pròpia personalitat.

Característiques comunes de les protagonistes

• Són solitàries i introvertides.
• Maduren amb rapidesa. Quan arriben a la maduresa, esdevenen dones distants i fredes.
• Volen oblidar el passat, i el record es transforma en angoixa.
• Busquen com a solució la fugida, però no els serveix, perquè el record acaba amb l'equilibri inicial.

L'evolució que experimenten les protagonistes es fa palesa a través del simbolisme, recurs utilitzat meravellosament bé: en La plaça del Diamant, el colom és el símbol de l'opressió de la dona.

Conclusió

En conclusió, Rodoreda és la nostra principal exponent de la novel·la psicològica de postguerra, i la seua obra constitueix una visió personal d'aquest tipus de corrent.