Anàlisi del poema 'La bella dama del tramvia' de Josep Carner

Resumen

Analitza el poema 'La bella dama del tramvia' de Josep Carner, publicat al llibre Auques i ventalls (1914). És un poema plenament noucentista que descriu la ciutat de Barcelona al llarg d'un any, a partir de l'escena d'una dama dins d'un tramvia. L'anàlisi repassa l'estructura externa, la divisió en tres parts i la lectura simbòlica sobre les teories poètiques de Maragall i dels noucentistes. L'estudiant entendrà la crítica implícita a la poesia modernista.

Puntos clave

El poema pertany al llibre Auques i ventalls (1914) i és plenament noucentista.
Té set quartets. Els tres primers versos de cada estrofa són alexandrins i el quart és un octosíl·lab, amb rima encadenada ABAb.
La primera part (tres estrofes) presenta l'escena quotidiana de la parada del tramvia i la dama, amb una bellesa formal i un toc d'exotisme.
La segona part (tres estrofes) desmitifica la dama: no respon a les expectatives, no és el que sembla i diu mots deshonrosos.
Simbòlicament, la dama representa la poesia modernista de la paraula viva de Maragall, que, en acostar-s'hi, resulta no ser el que semblava.
En la darrera part, el poeta demana als qui volen fer poesia que 'vagin a peu', sense pressa ni desig de glòria sense esforç.

Resumen generado con IA a partir del documento. Ponte a prueba

La bella dama del tramvia: Anàlisi i significat

'La bella dama del tramvia' és un poema del llibre Auques i ventalls de 1914. És un poemari plenament noucentista, que presenta l’evolució de la vida de la ciutat de Barcelona, amb un punt de visió mítica, durant tot un any. El poemari descriu poèticament els paisatges, els personatges, els ginys tecnològics de nova aparició, els aspectes més tradicionals i els tòpics de la ciutat, en una visió de conjunt al llarg d’un any, un cicle que sembla presentar-se com a infinitament repetitiu.

En aquest poema, el pretext que serveix com a desencadenant del poema és la visió d’una dama a l’interior d’un tramvia.

Estructura externa

El poema es presenta en set quartets (estrofes de quatre versos) de versos alexandrins (els tres primers) i octosíl·lab el quart; amb rima encadenada (ABAb) independent a cada estrofa.

Estructura interna

Aquest poema parteix d’una escena quotidiana, el jo poètic s’està a la parada del tramvia esperant, per desenvolupar el tema de l’amor fugaç. Aquest serà el tema superficial del poema, que tindrà un tema profund, ja que el poema presentarà un tractament simbòlic del tema de la poesia: darrere la reflexió sobre la validesa o no de l’amor fugaç, de l’amor a primera vista, hi ha la reflexió al voltant de les diverses teories poètiques del moment: la paraula viva de Maragall, enfront de la poètica formalista i treballada que proposen els noucentistes.

Divisió en parts

Es divideix en tres parts: la primera part serien les tres primeres estrofes, la segona serien les tres següents i la darrera seria l’última estrofa.

Comentari estrofa per estrofa

La primera part, les tres primeres estrofes, presenten una escena quotidiana, un personatge que està esperant el tramvia a la parada i que veu la dama del tramvia. A la segona estrofa es fa una descripció d’aquesta dama, bella i molt ben abillada, que a més presenta trets d’exotisme. A continuació, a la tercera estrofa, s’exposa l’allunyament d’aquesta dama per acabar expressant, a través d’una figura retòrica, la necessitat o no d’atansar-la, seguir-la. Simbòlicament, aquesta primera part exposa les virtuts de la teoria poètica dels modernistes (la paraula viva): bellesa formal (externa), cridanera a primer cop d’ull i amb apunts d’exotisme.

La segona part, els tres quartets següents, intenta destapar la veritat de la dama que s’ha presentat a la primera part a partir de respondre la pregunta retòrica de la tercera estrofa. Ho fa a partir de tres motius: No respon a les expectatives, no és el que sembla, no és curosa en el seu parlar i, a més, quan parla diu mots deshonrosos per a la seva persona. Simbòlicament continua el paral·lelisme de la dama amb la poesia modernista, una poesia que quan hom s’hi atansa descobreix que no és el que semblava, a més és una literatura que no té cura de la llengua que utilitza i fins i tot deshonra la resta de la literatura que l’envolta.

És per això que a la darrera part (sis últims versos) el poeta reclama als que vulguin fer poesia que “vagin a peu”. Que no tinguin pressa i que si volen fer poesia, no desitgin la glòria sense esforç, ja que si la seva poesia és com la dels modernistes, potser assoliran fama, però serà una fama que no durarà, serà efímera…

Preguntas frecuentes

Quin és el tema del poema?

El tema superficial és l'amor fugaç. El tema profund és la reflexió sobre les teories poètiques del moment: la paraula viva de Maragall i la poètica formalista dels noucentistes.

Quina és l'estructura externa del poema?

Té set quartets. Els tres primers versos de cada estrofa són alexandrins i el quart és un octosíl·lab, amb rima encadenada ABAb.

Què proposa el poeta a la darrera part?

Demana als poetes que 'vagin a peu': que no tinguin pressa i que no desitgin la glòria sense esforç, perquè una poesia com la dels modernistes només donaria una fama efímera.