El fènix i el ressorgiment de Catalunya: anàlisi del poema de Carner

Ressorgiment de Catalunya i el fènix en el poema

El tema general del poema és el ressorgiment de Catalunya, concretament la llengua i la literatura catalanes, en el context de la dictadura franquista (moment en què el català era perseguit). Per explicar-ho utilitza la metàfora del fènix, criatura mitològica que ressorgeix de les seves pròpies cendres, i que és presentat com el «jo poètic» d'aquest poema.

Estructura

La estructura interna està dividida en dues parts.

• Primera part (estrofes 1-3): defineix el fènix i la seva importància a l'antiguitat, referint-se al passat gloriós de Catalunya.
• Segona part (estrofa 4): parla de l'esperança que la gent torni a creure en el fènix, amb el sentit ocult del desig que Catalunya torni a ser el que era abans de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923–1930).

Anàlisi estrofa per estrofa

Primera estrofa

A la primera estrofa el fènix es presenta com un ocell immortal i de gran bellesa que era molt venerat a l'antic Egipte. L'últim vers (el sol mateix, fet ocell) és una metàfora: a l'ocell se li atribueix el poder diví i la immortalitat amb què els egipcis rendien homenatge al sol (el déu Ra de la mitologia egípcia).

Segona estrofa

A la segona estrofa es fa referència a la immortalitat del fènix, ja que quan aquest moria cremat renaixia de les seves cendres.

Tercera estrofa

La tercera estrofa explica que, encara que ningú l'hagués vist mai (Mai ningú pogué sotjar-me / ni topar-me amb un cantó), la gent creia en l'existència del fènix gràcies al simple fet que se'n parlés (i és que s'havia fet córrer / que era existent, i no en só). Mentre el fènix fos un tema parlat habitualment per les persones, l'animal estaria viu encara que ningú tingués constància d'això, ja que, com és lògic, realment l'au fènix no va existir. Als dos últims versos d'aquesta estrofa es produeix un encavalcament.

Quarta estrofa

La quarta i última estrofa constitueix la segona part del poema i l'acomiadament. En aquesta quarteta el poeta parla de si mateix en tercera persona utilitzant el fènix com a jo poètic durant tot el poema. Aquest fènix expressa que, al contrari que a l'antiguitat, els fènixs no existeixen perquè la gent ha deixat de parlar-ne i de creure-hi. Això, segons el poeta, es podria solucionar si les persones tornessin a creure i a parlar d'ells.

Conclusió

En conclusió, en aquest poema Carner expressa la seva opinió sobre Catalunya i el català: creu que, de la mateixa manera que Catalunya i la seva llengua van ser importants en el passat, si la gent ho vol, poden tornar a ser-ho, com el fènix que reneix de les seves cendres després d'haver mort.